Articles per a l’anàlisi i la reflexió V: “Per què l’exèrcit no garanteix la seguretat que demana la població civil”

Des que Espanya va entrar a formar part de l’OTAN (1982), s’ha participat en la Guerra del Golf (1991), la de Iugoslàvia (1999), la d’Afganistan (2001), la d’Iraq (2003) i la de Líbia (2011)… Més de trenta anys participant en agressions protagonitzades pels EUA i els seus aliats de l’OTAN amb conseqüències terribles per a milions de persones, la majoria civils. Aquesta ha estat la contribució del nostre país en la seguretat col·lectiva.

cartell otan no. Coordinadora de Catalunya d'Organitzacions Pacifistes

Cartell pel No al Referèndum sobre la permanència en l’Aliança Atlàntica (1986)

Paral·lelament, estudis i enquestes rebel·len que els principals problemes de la població espanyola són (i per aquest ordre[i]): l’atur (72.3%), la corrupció i el frau (44.8%), els problemes de índole econòmica (22%), els polítics en general, els partits polítics i la política (20.5%), la sanitat (11.7%), els problemes d’índole social (10.8%) i l’educació (10.3%)… Deixant al final del llistat com a principals problemes a l’Estat: les guerres en general (0.0%), el terrorisme internacional (0.6%), els nacionalismes, l’estatut de Catalunya i l’independentisme (1.8%), la falta d’acords i la inestabilitat política (2%) o la inseguretat ciutadana (3%) entre molts d’altres.

Així doncs, i contràriament al que se’ns intenta fer creure, el model de defensa militar (armamentístic i totalitari) no serveix per a afrontar els riscos i agressions de la població del nostre país, ja que la inversió militar i armamentista no és una prioritat de la ciutadania, i no respon en absolut a les seves preocupacions i problemes reals.

L’any passat (el 2016) es van destinar, en tot el món, 1.676 bilions de dòlars (tots ells diners públics) a la despesa militar[ii]. Així mateix, tots els governs europeus de països membres de l’OTAN van acordar de destinar un mínim del 2% del seu PIB a defensa, a la vegada que creaven nous sistemes de finançament per a investigació i desenvolupament militar[iii]. Coneixent que actualment Espanya hi dedica un 1,57%, això implica un augment durant els propers anys de la inversió pública espanyola en l’economia de la guerra.

Es constata, doncs, que l’economia de la guerra no deixa de créixer. Segons l’informe SIPRI, entre el 2012 i el 2016 s’han venut més armes al món que en qualsevol altre quinquenni des del 1990. Espanya ho ha fet exportant principalment a Austràlia, Aràbia Saudita i Turquia amb la vergonyosa classificació d’ocupar el setè lloc en el rànquing mundial d’exportació d’armes i  venent a països que participen activament en conflictes armats i on es vulneren sistemàticament els drets humans.

gràfic venda d'armes

L’Estat espanyol no només inverteix els diners púbics en la seguretat col·lectiva que dicta l’OTAN, sinó que preveu augmentar-los. Entenent que l’OTAN acostuma a servir als interessos del Pentàgon (els EUA són la primera potència mundial en exportació d’armes, ostentant l’esfereïdora  xifra d’exportar un terç de totes les armes que es venen al món) i que aquest país segueix les instruccions de les seves multinacionals que abans d’intervenir en un conflicte han fet un minuciós estudi de costos i beneficis; queda clar que les actuacions d’aquest exèrcit “col·lectiu” no són en pro dels Drets Humans ni de la “seguretat col·lectiva”. I cal preguntar-se per què Espanya continua formant part de la que és la principal amenaça institucional a la pau i a la seguretat mundial.

Els bombardejos, els embargaments i les accions que afecten directament les poblacions civils  receptores de les “intervencions de l’OTAN” són presentades com a Guerres humanitàries, o ofensives militars humanitàries sota el pretext de la Responsabilitat de Protegir (R2P en sigles angleses) la població civil i la democràcia dels estats. Una nova forma de conquerir el món que garanteix la continuïtat de l’espoli dels recursos naturals que realitzen els 28 països membres de l’OTAN cap a la resta d’estats i regions del món.  Unes guerres ordenades i dirigides –en alguns casos- sense ni tan sols el consentiment del Consell de Seguretat de les Nacions Unides del qual l’OTAN n’és subsidiària[iv] i, per tant, al marge de la legalitat internacional.

I l’estratègia de domini estesa des de l’OTAN arriba també a justificar les intervencions de les Forces Armades Espanyoles al món, incorporant noves doctrines militars que pretenen afegir a l’acció bèl·lica totes les altres capacitats de l’estat.  Així, s’apodera del lideratge de l’ajuda humanitària civil amb la denominada Ajuda humanitària i militaritza les polítiques de cooperació mitjançant les missions a l’exterior i la participació a la Força de Resposta de l’OTAN[v] (NRF en anglès)… O presentant com a “civils” les empreses militars privades que actuen directament en l’ofensiva i són coprotagonistes de la proliferació del comerç d’armes mundial.

Mentre la població espanyola veu amenaçada la seva supervivència a causa de l’atur i la corrupció, l’Estat espanyol, membre de l’OTAN, veu que totes les amenaces provenen del “Sud”, sense qüestionar-se la desestabilització que han produït les seves intervencions militars, ni les amenaces que el nostre modus vivendi representen per al Sud, resultat d’una globalització impulsada des d’Occident. Sembla que ningú se n’adoni que s’intervé en aquelles amenaces a la seguretat de les rutes del tràfic del comerç internacional, de les que depenen les matèries primeres i les energies cap a Occident en nom d’una democràcia i d’una responsabilitat (R2P) que no existeixen en els despatxos, ni en les institucions que intervenen en les missions.

Durant el 2016 Espanya ha destinat més de 17 mil milions d’euros (diners públics) a Defensa. Això, representa -segons els estudis del Centre Delàs[vi]– un 4% del pressupost total de l’Estat. Si realment es volgués protegir la ciutadania i garantir la seva seguretat, s’haurien d’haver destinat aquests 17 mil milions a Polítiques Socials i Econòmiques, que són les que realment garanteixen la plena democràcia i seguretat col·lectiva. Però l’Estat Espanyol ha disminuït la inversió pública en un 32% en el foment del treball, un 59% en infraestructures i un 24% en recerca, tres àmbits reals del foment de l’economia i la creació d’ocupació.[vii]

Si realment existís una coalició preocupada per aquesta seguretat col·lectiva, caldria imaginar com hauria pogut ser la seva intervenció a Afganistan, a Iraq o al Iemen. Una intervenció civil que realment anés enfocada a resoldre les amenaces i necessitats de la població d’aquests països i no als interessos comercials de la coalició com fa l’OTAN. En el cas del Iemen (sortida alternativa al Golf Pèrsic per a les exportacions petrolieres i situada a la regió per on circula el 8% del comerç mundial), quins són els interessos reals de les forces de seguretat col·lectiva en les que participen les Forces Armades Espanyoles?

Les suposades bondats humanitàries de les Forces Militars Espanyoles i les de l’OTAN es desmenteixen i aquests recursos, o una part d’ells, es podrien destinar al desenvolupament de l’economia real i productiva del nostre país o al desenvolupament humà de la població mundial. Els nous Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS)[viii] que marquen la nova agenda internacional per eradicar la pobresa, protegir el planeta i assegurar la prosperitat per a tothom, es podrien assolir en els propers anys amb el pressupost mundial destinat a la guerra.

Cap exèrcit és capaç de garantir la plena ocupació, la persecució de la corrupció i el frau de la classe política i les empreses, o els problemes d’índole econòmica que tant preocupen a la població. Les amenaces reals que existeixen avui a casa nostra són unes amenaces que s’han d’afrontar des de les polítiques de la Seguretat Humana[ix] i no des de les polítiques de la Seguretat Militar.

Núria Cuadrat, tècnica d’Educació pel Desenvolupament. Coordinadora d’ONG Solidàries
__________________________________________________________________________________________________________________________________________
[i]Font: Actualització enquesta març 2017 sobre els 3 principals problemes que existeixen actualment a Espanya: http://www.cis.es/cis/export/sites/default/-Archivos/Indicadores/documentos_html/TresProblemas.html
[ii] SIPRI
[iii]NATO Wallesagreement:http://www.nato.int/cps/en/natohq/official_texts_112964.htm
[iv]L’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (en anglès NATO, North Atlantic Treaty Organization) és una aliança militar intergovernamental basada en el Tractat de l’Atlàntic Nord o Tractat de Washington firmat el 4 de abril de 1949. L’article 7 del Tractat afirma el caràcter subsidiari de l’OTAN respecto de l’ONU.
[v][v]Fuerza de Respuesta OTAN. España, punta de lanza VJTF: http://www.defensa.gob.es/brigada-vjtf/es/que-es-nrf.html
[vi]La Despesa Militar d’Espanya:http://www.centredelas.org/ca/base-de-dades/pressupost-militar-a-espanya/despesa-militar-d-espanya
[vii]Font:http://www.centredelas.org/images/informe26_cat_web.pdf
[viii]ODS:http://www.un.org/sustainabledevelopment/es/objetivos-de-desarrollo-sostenible/
[ix]Concepte de Seguretat Humana:http://www.un.org/humansecurity/es/content/el-concepto-de-seguridad-humana

 

Anuncis

Articles per a l’anàlisi i la reflexió IV: “De refugiats, quotidianitats i normalitats”

El pas dels anys ha convertit les imatges de l’exili de 1939 en terribles. Igualment passa amb totes aquelles vinculades als anys de la II Guerra Mundial. La recuperació de la memòria de l’exili republicà els darrers temps, les han convertides en gairebé apocalíptiques, menyspreables. Argelers, Sant Cebrià, la Jonquera, la Vajol. Neu, fred, mantes, pluja, filferros. Molt de filferro. Les imatges són esgarrifoses i fereixen a qualsevol persona amb un mínim d’humanitat. Tingueren el mateix efecte en el seu moment? Segurament no. La normalització d’allò que no és normal és una constant en totes les societats al llarg de la història. Per a la societat francesa de 1939, amb el discurs del govern de “no estem preparats per a rebre tanta gent”, acompanyat de la por generada pels sectors més dretans que tractaven els exiliats com a terribles comunistes i anarquistes en el millor dels casos i com a delinqüents en el pitjor, generà un estat d’opinió de desconfiança, o fins i tot por, respecte els que havien fugit de la guerra, la repressió i la dictadura. Tot plegat ajudà a convertir aquelles imatges terribles en normals. Allò que en realitat era horrorós va acabar esdevenint quotidià. I no hi ha res pitjor per qualsevol injustícia que la normalització i la quotidianitat.

maxresdefault

El pas dels anys ens porta a jutjar els temps passats des d’un presentisme que ajuda poc a entendre’ls. No només això, jutgem des de la nostra lògica actual, pensant-nos millors que els nostres avantpassats perquè partim de la idea d’evolució social. Segur? L’anomenada guerra de Síria, l’arribada de gent que fuig de la misèria que el capitalisme genera -sí, aquell sistema que se’ns presenta com al que més benestar ha generat en tota la història-, la mort, també massiva, en aigües del Mediterrani de centenars d’éssers humans entre Itàlia i Àfrica, entre Grècia i Turquia, es converteixen en elements que qüestionen aquesta idea d’evolució que es troba subjacent en les nostres reflexions. Potser no serà que el que hem fet ha estat traslladar el problema de lloc? No és el mateix pensar que els refugiats eren els nostres avis i es trobaven a França que observar-los com a persones d’origen musulmà que es troben a Turquia, Grècia o Macedònia. Lluny, molt lluny. Allunyar el problema, desfamiliaritzar-lo de la nostra vida és una bona manera de desentendre-se’n. Si el següent que fem és quotidianitzar i normalitzar les imatges d’uns refugiats llunyans i diferents culturalment a nosaltres, la consciència pot seguir vivint tranquil·la.

Els mitjans de comunicació, amb honroses excepcions, ajuden poc a superar aquesta situació. En primer lloc cal tenir en compte la tendència política de cada mitjà. El 1939, la premsa conservadora inicià un procés de criminalització del refugiat. Le Figaró, Le Temps o Le Jornal llançaren titulars del tipus “França no pot acollir els refugiats espanyols”, “La invasió de milicians rojos”, “Terror roig” o “L’estat sanitari dels refugiats”.  Gent estranya i perillosa, per terrorista o malalta, entrava a França. El titular en realitat era una consigna. “El presunto terrorista sirio fugado entró como refugiado en Alemania” titulava El Mundo el 9 d’octubre de 2016.  “Sería muy desagradable si el terrorista es un refugiado” afirmava Merkel dies després segons La Vanguardia. El dubte criminalitza, culpabilitza, converteix en sospitós a tot aquell que fugia el 1939 i també el que ho fa en 2016.

refugiats actuals.jpg

La moda s’imposa a la notícia. El refugiat, com tants d’altres subjectes convertits en notícia, és una qüestió de moda, de tendència periodística, però res més. Són els mass media els qui decideixen quan una cosa és notícia o no. Quan convé que ho siga i quan no. Els primers mesos de 1939 els refugiats republicans aparegueren en els mitjans francesos i també en alguns d’altres països europeus. A mesura que anaren passant les setmanes, desaparegueren de portades, notícies interiors i acabaren no sent ni un breu. Argelers, Sant Cebrià o Ribes Altes ja no eren notícia. Però hi eren. I tant que hi eren. I les condicions que vivien eren lamentables, catastròfiques. Però ja no interessaven a uns mitjans que ens diuen en què hem de pensar, com hem de pensar i quan ho hem de fer. Quin lloc ocupen els refugiats actuals en els telenotícies de cada dia. És innegable que han anat perdent protagonisme. Ja no són portada. Ja no són tendència. Ja no són moda. Si no han desaparegut del tot és perquè els moviment socials continuen mantenint-los en la nostra memòria. Però la premsa no. I a més, les imatges de nens i nenes sota la pluja, entre el fang, malalts entre filferros, molts filferros, han estat normalitzades, quotidianitzades.

El 1939 foren els nostres avis i àvies, aquí en França. La recuperació de la memòria fa que les imatges ens colpeixen. No són normals. No formen part de la nostra quotidianitat. Són molt prop geogràficament. El 2017 són una gent estranya que no tenim aquí al costat sinó a l’altra punta de la Mediterrània. Com si això fos lluny. No perdem la memòria del present. No normalitzem ni quodianitzem allò que no és normal i no hauria de ser quotidià. La memòria és selectiva i de nosaltres depèn el no convertir-nos en una societat com la francesa de 1939 que arribà a conviure, per activa o per passiva, amb tota normalitat amb el terror dels camps de refugiats.

 

Antoni Rico i Garcia. Professor i historiador

Articles per a l’anàlisi i la reflexió III: “Refugiats, immigrants, diversitats”

Noam Chomsky, en la seva darrera conferència a Barcelona, començava la seva intervenció citant el Papa Francesc, i deia: “Els immigrants no són un perill, estan en perill”. Chomsky definia la crisi de la immigració com una crisi moral de les potències occidentals, incapaces de trobar solucions a les necessitats dels migrants actuals, malgrat disposar de mitjans. Sobretot perquè bona part de les crisis que afecten els països d’origen dels immigrants actuals són responsabilitat, directa o indirecta, del seu passat, per exemple, colonitzador, i del present, amb polítiques inequitatives que han agreujat més les desigualtats globals i que no han fet res per modificar un statu quo que, en part, es basa en no renunciar als privilegis que històricament han afavorit la seva hegemonia, a costa de la misèria dels altres.

Lamentablement, ja fa massa anys que la crisi de la immigració representa fonamentalment la crisi d’aquells que fugen desesperadament de la misèria, de la guerra, de la violència extrema, de l’horror diari i les atrocitats, de l’amenaça constant de la mort, de la violència sexual contra les dones, etc. No els deixem fer honor ni al seu qualificatiu. El refugi ha esdevingut una paraula buida, i només som capaços de veure enormes camps plens de tendes, o en el millor dels casos, construccions també precàries: Meres falses aparences de llar. Llars enmig del no res, que no escalfen, i que són incapaces d’aguantar els freds gèlids de terres llunyanes. Una crisi que, en paraules del malaurat Todorov, simbolitza la barbàrie més absoluta, emparada per unes institucions internacionals i uns estats indignes de definir-se com a democràtics, incapaços de gestionar amb una mínima dignitat i coherència un drama que probablement serà recordat com els camps d’extermini del segle XXI.

hivern camps.jpg

Fotografia de Ralph Baydoun

Todorov, que va viure en primera persona el totalitarisme i les migracions, i que va reflexionar magistralment sobre la barbàrie i la civilització a Europa, ens ha deixat en moments certament convulsos. El drama dels refugiats és la part visible d’una sèrie de dinàmiques socials i polítiques esfereïdores, i que sovint queden fora del pla principal. Guerres “modernes” (amb mercenaris fent d’exèrcits, i armes teledirigides matant com si d’un videojoc es tractés), comerç d’armes, interessos geopolítics inconfessables, normalització de la cultura de la violència, vulneracions constants dels drets humans, impunitat, són només algunes de les dinàmiques oblidades, i que ens ajudarien a entendre més clarament que el problema real no són els refugiats.  

Encara ara recordo amb sorpresa com, ja fa uns quants anys, en una xerrada sobre immigració, el ponent començà la seva intervenció amb la següent frase: “Estic en contra de la immigració”. Aquesta frase provocadora era matisada posteriorment, fent referència al caràcter involuntari que generalment defineix els moviments migratoris, i a la necessitat de revelar-se contra les causes que els provoquen. I és que no ens enganyem: des de fa segles, el sedentarisme ens defineix millor que el nomadisme. Les migracions són majoritàriament forçades, ja sigui per causes econòmiques, polítiques, ideològiques, ambientals, entre altres.

Així, es proposen falsos dilemes semàntics, amb notables conseqüències des de la perspectiva dels drets humans, com la confrontació entre la condició de refugiat i immigrant. Alguns governs, institucions supranacionals i mitjans de comunicació denunciaven recentment els intents de certs immigrants per aconseguir l’estatus de refugiat, per així facilitar, suposadament, la seva entrada a l’Europa de la prosperitat i els drets humans. El missatge implícit era clar: per una banda, el refugiat, a qui hipotèticament s’accepta i, per altra, els immigrants (econòmics, ambientals, etc.) que són privats del dret a accedir a Europa ja que la seva no és una situació límit; és a dir, les dificultats per treballar i viure dignament no mereixen la consideració de les potències occidentals i legitimen, d’aquesta manera, polítiques restrictives a la llibertat de moviments i circulació de les persones. Una actitud, per cert, ben allunyada dels seus postulats ultraliberals, que han facilitat la lliure circulació de qualsevol element, tret dels humans.

El caràcter forçat dels moviments migratoris, per tant, ens confronta davant la qüestió de la mobilitat internacional, un dret reconegut a la Declaració Universal dels Drets Humans, i del tractament que es dóna a les persones immigrades. En aquest sentit, l’escenari actual tampoc és massa encoratjador, amb la majoria de parlaments europeus (escandinaus, centreeuropeus, mediterranis) amb una presència notable de forces d’extrema dreta amb opcions per accedir al poder. I, el que és més greu, condicionant de manera substancial els discursos de les forces tradicionals, especialment de la socialdemocràcia, incapaces de construir relats convincents contra la demagògia xenòfoba que acusa els immigrants de tots els mals que ens afecten. Només cal fixar-se en els resultats de les darreres eleccions holandeses per veure la magnitud de la tragèdia, en què el creixement del PVV (Partir per la Llibertat, es diuen) de Wilders, convertint-se en segona força i augmentant en 5 diputats els resultats anteriors, fou presentat com un gran resultat. Recordem-ho, les propostes estrella del Partit per la llibertat, assumides sense massa escàndol, eren: prohibir l’Alcorà, tancar les mesquites, tancar fronteres i retirar permisos de residència temporals, entre altres.

A més, la majoria de les societats europees han viscut episodis greus de racisme i xenofòbia cap a minories ètniques. Al Regne Unit, després del Brexit, els casos de violència contra immigrants han crescut de manera notable. França, immersa en el pànic permanent després dels atemptats de París, ha viscut també casos de discriminació i persecució de certs col·lectius, especialment els musulmans. O a Alemanya, amb casos especialment greus, com els atacs acarnissats contra centres de refugiats, i amb crítiques cap a una de les poques dirigents europees que ha aplicat polítiques i discursos clars favorables a l’acollida de refugiats.

Però tenim formes més subtils de racisme, pròpies de l’anomenat nou racisme. Un racisme que no es justifica sobre bases culturalistes o biològiques, sinó que posa èmfasi en la suposada incompatibilitat de certes cultures per conviure en societats avançades com la nostra, que respecten els valors i els drets democràtics [sic]. Un racisme que es promou i es difon per múltiples vies, a vegades conscients, d’altres inconscients: llenguatge, prejudicis, estereotips, educació, mitjans de comunicació, pràctiques polítiques i jurídiques, que perpetuen un sistema de dominació d’una majoria contra les minories.

Un exemple ben recent el trobem en un vídeo de la BBC que es va convertir en viral. Un (home blanc) expert analista internacional, en directe, veu interrompuda la seva intervenció quan dos infants apareixen a escena. Immediatament, apareix una persona (dona amb trets asiàtics) que recull, amb dificultats, els infants i els treu de l’habitació. La reacció majoritària fou immediata: la dona (asiàtica) només podia ser la cuidadora.

bbc

[us deixem l’enllaç al vídeo viral, per si no l’heu vist]

O, per exemple, quan anomenen ”immigrants” a persones que ho han immigrat mai. Que són nascudes a casa nostra, que s’han socialitzat aquí, que part de la seva identitat s’ha constituït amb pràctiques i referents propis de la societat catalana, i que potser no han posat mai els peus al país al qual se’ls vincula. Com s’han de sentir els joves, a les escoles, els instituts, als carrers o als llocs de treball, quan ens adrecem a ells com a immigrants?

Tot plegat ens porta a pensar si, en el fons, el problema no són els refugiats ni els immigrants. El problema el tenim amb l’acceptació de la diversitat. O, per ser més precís, de les diversitats, ja que qüestionen relacions de poder i dominació històriques: de gènere, de classe social, cultural, religiosa, d’orientació sexual.  La diversitat incomoda. És més fàcil imaginar des de la homogeneïtat, i més quan hom s’identifica amb aquesta representació. Per això, cal persistir en la construcció d’una societat que incorpora la complexitat en el seu dia a dia, que defuig les explicacions simplistes, que vetlla perquè les diversitats convisquin en un pla d’igualtat, en un món que sembla a la deriva, però pel qual també podem fer alguna cosa perquè arribi a millor port.

Xavier Casademont. Politòleg i professor de la Universitat de Girona. Ha treballat molts anys en l’àmbit de les migracions.

 

 

 

Articles per a l’anàlisi i la reflexió II: “El poble palestí, un poble de refugiats”

El poble palestí és un poble en cerca de refugi, i ho és des de fa dècades. Repassem la seva història d’una de les majors comunitats de persones refugiades del món.

El 15 de maig de 1948 es va fundar l’Estat d’Israel. Aquest mateix dia els palestins arreu del mon commemoren la Nakba, el Desastre. El que els sionistes israelians consideren un dia de victòria, per als palestins significa el dia que va començar la neteja ètnica que els va convertir en refugiats al seu propi país i a les nacions limítrofes.

foto palestina

La Nakba

Mesos abans, però, ja havien començat els atacs contra alguns pobles. Les milícies armades sionistes, Stern. Irgun, Palmach, buscaven, amb els atacs, aterroritzar la població palestina per debilitar la seva resistència.

 La matança de Deir Yassin va marcar el començament de la neteja ètnica de Palestina, una operació que buscava la fugida sistemàtica de la població de viles i ciutats, per tal d’aconseguir conquerir el màxim de terra palestina amb el mínim de palestins.

Deir Yassin era un poble de 600 habitants, situat en una cruïlla de camins molt a prop de Jerusalem. La seva posició estratègica el va convertir en objectiu militar i el 9 d’abril de 1948 les milícies sionistes varen envoltar el poble disposats a conquerir-lo. Al trobar una resistència que no esperaven per part dels camperols palestins, varen entrar al poble a sang i fetge. Varen detenir als resistents i a la plaça del poble van ser executades més de 150 persones, la majoria homes, però també dones i nens.

Degut als múltiples episodis violents, els palestins fugiren cap a la ciutat de Gaza, al sud, cap a Natzareth i Haifa, al nord, i alguns creuaren la frontera amb el Líban. D’altres es van dirigir a Jerusalem i Nablus. La línia d’armistici va quedar delimitada al finalitzar els combats en el que coneixem com “línia verda”, que marca l’anomenada Cisjordània i que, amb Gaza, conforma els denominats “Territoris ocupats”.

Els palestins varen tancar les cases abans de fugir, convençuts que tornarien al cap de poques setmanes. Avui, després de 69 anys, encara esperen. La ONU els va reconèixer el seu dret al retorn a la Resolució 242, de 22 de novembre de 1967, que és una de les múltiples resolucions dictades per la ONU en favor dels drets dels palestins que Israel ha incomplert, sense conseqüències tot i les violacions al Dret Internacional que suposen.

Així, uns 700.000 palestins es varen convertir en refugiats de la nit al dia.

Nacions Unides va crear una agència específica per a ells, la UNWRA, que va instal·lar els que buscaven refugi en camps.  Al principi en tendes de campanya de lona i més tard en barracons, que eren poc més que un sostre i quatre parets. Avui els refugiats palestins sumen 5.200.000 persones sota la protecció de la UNWRA a Líban, Jordània, Síria i també els territoris de Cisjordània i Gaza. D’aquests, 1.800.000 viuen als camps de refugiats i la resta als voltant d’aquests camps i a les grans ciutats de la regió. A  Gaza, on el bloqueig israelià és total, al voltant de 1.500.000 persones depenen de l’ajuda humanitària, com l’alimentària que dóna la UNWRA.

L’acollida

A Jordània els palestins gaudeixen de la majoria de drets nacionals, excepte el dret a vot, i moltes vegades obtenen passaports que els permeten viatjar als països àrabs i a d’altres d’arreu del món.

Al Líban se’ls nega el dret a treballar i a poder comprar terres. Pel que fa a la nacionalitat, se’ls nega el passaport libanès, i com a molt poden aconseguir un passaport d’apàtrida (la condició del que ha perdut la seva terra i no té ningú a darrera que el defensi) que els permet viatjar.,.

A Síria, abans de la revolució al 2011, gaudien de la gran majoria dels drets, menys el de la nacionalitat, que en comparació amb d’altres països era una més bona situació. A l’esclatar la guerra no els expedien, però, passaports sirians, amb la complicació que això suposa a l’hora de travessar fronteres a l’hora d’intentar fugir de la guerra.

yarmuk

Foto: barri de Yarmuk, el barri de Damasc on viu la comunitat palestina

Cal tenir en compte que als territoris palestins el govern palestí de l’ANP, Autoritat Nacional Palestina, els pot expedir passaports, però el control i el permís per traspassar les fronteres correspon a l’exèrcit israelià. Aquest pren les decisions d’accés i de control de manera totalment arbitrària, amb els greuges que això suposa per a la població palestina.

Cal remarcar, també, que hi ha refugiats palestins arreu del món, especialment al Regne Unit, als Estats Units, Canadà i als estat del Pròxim Orient i el Nord d’Àfrica. En molts d’aquests territoris d’acollida tenen accés a l’asil com a refugiats. És el cas de l’Estat Espanyol, on hi ha una nodrida comunitat de palestins que venien becats als anys 60, sota la dictadura franquista. A Catalunya tenim una bona representació d’aquests estudiants, majoritàriament de medicina, que ara ja són metges jubilats i han format les seves famílies aquí.

Les guerres

Els refugiats palestins en la seva fugida als països veïns, moltes vegades han sofert noves guerres, violència i repressió. A Jordània al 1970 el Rei Hussein amb l’ajuda de les tropes americanes va reprimir les milícies palestines armades. Els supervivents parlaven d’afusellaments massius i de tancs passant per sobre dels presoners estirats al carrer, aixafant-los amb les cadenes.

Al Líban la Guerra Civil que va començar el 1975, entre els falangistes cristians i les milícies xiïtes d’Amal, va obligar als palestins a defensar els seus camps. Quan Ariel Sharon va arribar amb les tropes israelianes a Beirut, els milicians palestins es varen veure obligats a retirar-se i embarcar cap a Tunísia. Després, sense ningú que defensés els camps, les milícies falangistes amb la cobertura de l’exercit israelià, van perpetrar les matances de Sabra i Xàtila. En elles més de 1800 persones, incloses dones i nens, varen ser assassinades a sang freda. Ningú en aquell territori ha oblidat l’horror de la massacre, ni a Ariel Sharon, el seu màxim responsable.

El 1991, amb la invasió d’Iraq, els palestins de Kuwait, que en un primer moment es posicionaren a favor de Sadam Hussein, varen servir de boc expiatori. Se’ls va detenir, alguns varen ser executats i d’altres, amb millor sort, varen ser expulsats del país. Els que restaren a Iraq varen patir, com tothom, els horrors de la guerra.

Refugiats en terra pròpia

Als territoris ocupats pateixen des de fa dècades l’ocupació israeliana i les seves expressions més cruents: els controls sistemàtics, la manca de treball, les detencions administratives, que és una fórmula que permet detenir a les persones sense formular cap acusació, per un període prorrogable de sis mesos, que es converteixen en anys d’empresonament, sense possibilitat de defensa al no existir càrrecs. També pateixen l’empresonament de menors de 16 anys com els casos de detenció de nens de fins a cinc anys, sota l’acusació de tirar pedres als soldats; el fustigament i la violència dels colons armats i protegits per l’exercit israelià, i la destrucció sistemàtica d’habitatges i d’altres edificis com hospitals, escoles, mesquites, comissaries…

A la franja de Gaza, aïllada des de 2006 per terra, mar i aire, pateixen periòdicament els bombardejos de l’aviació, que en els últims 10 anys ha deixat més de 3600 morts, entre ells molta mainada, i milers i milers de ferits. Com a conseqüència de les bombes, molts habitatges han sigut convertits en runes, sense possibilitat de reconstruir-les, ja que Israel no permet l’entrada de materials de construcció.

El bloqueig també provoca que la majoria de nens i nenes estiguin insuficientment nodrits i que més de la meitat de les dones pateixi de manca de ferro a la sang i la conseqüent anèmia. Moltes de les infraestructures hospitalàries, però també escolars, han estat destruïdes. I hi ha continuats talls en el subministrament elèctric i en la distribució d’aigua potable. Els col·lectors d’aigües brutes estan esbotzats, fet que comporta la dispersió d’aigües negres i provoca malalties associades: el tifus, la diarrea, el còlera… que afecten especialment la població més jove.

Cercant refugi altre cop

A Síria, on els refugiats palestins gaudien d’una situació una mica millor que a d’altres estats veïns, tot es va acabar amb la repressió de la revolta i l’estratègia de terra cremada del règim d’Al Assad. Els palestins, com la resta de sirians,  es van veure obligats a prendre partit, mentre la guerra avançava arreu del país i els bàndols en combat es multiplicaven. Els palestins han compartit la dissort amb la resta de sirians: han compartit la fugida a través de les fronteres i el mar, han patit les dures condicions imposades pels estats als camps de concentració (que no de refugi). Els palestins, però, ja tenien consciència del que és ser refugiat, ja sabien de les mancances i les penúries, i l’estigma que aquest condició comporta. Saber-ho, però, no els estalvia el patiment, ni les privacions, només els fa més forts per aguantar-les.

Ara els refugiats, palestins, sirians, afganesos i pakistanesos, saben què comporta aquesta “Europa Fortalesa”. Una Europa de 350 milions de persones, en la que els seus països són incapaços d’acollir menys de 2 milions de refugiats. Una Europa insolidària que vol ignorar que s’ha enriquit amb l’espoli i les guerres als països d’on ara provenen els refugiats. Una Europa que es tanca en el racisme per rebutjar el deure d’acolliment solidari.

El cinisme no té límits, a sobre de les runes de Deir Yassin s’hi va construir el museu de l’Holocaust.

Isidre Pallàs. Membre de la Campanya Internacional pel Boicot, les Desinversions i Sancions contra Israel, a Catalunya.

 

 

 

 

 

 

Articles per a l’anàlisi i la reflexió I: “La frontera sud”

Fa poques setmanes va fer tres anys dels fets de la platja del Tarajal, a Ceuta. Va ser el 6 de febrer del 2014, de matinada, quan un grup de persones, majoritàriament nois de països subsaharians, que intentaven arribar nedant a la costa de Ceuta per entrar a Europa, van ser rebutjats per la Guàrdia Civil amb bales de goma i pots de fum, la qual cosa va provocar la mort d’almenys 15 d’ells i la desaparició de molts altres.

I també va fer un any de la preestrena a Barcelona del documental “Tarajal: desmuntant la impunitat a la frontera sud”, on vaig assistir i vaig quedar impactada. Durant aquest any he estat dues vegades a Ceuta, coneixent i col·laborant amb l’Associació Elín, que dóna acollida i suport als residents del CETI (Centro de Estancia Temporal de Inmigrantes), i m’he mantingut vinculada amb alguns d’ells, per telèfon, visitant-los i rebent-los a casa un cop han arribat a la Península. Així de fort va ser l’impacte…

foto-tarajal

A la frontera sud fa anys que es produeixen irregularitats i vulneració de drets humans. Fa anys que es va posar una tanca, que es va anar fent més alta (3 metres, 6 metres…) i més perillosa (rematada amb concertinas a dalt de tot, filferros amb pues tallants que provoquen ferides i, segons com, la mort…). Fa anys que hi ha un acord amb el Marroc perquè faci la feina bruta, perquè no deixi passar els immigrants a territori espanyol, com sigui… Fa anys que es practiquen devolucions en calent, tot i ser il·legals… Fa anys que es posen obstacles per a fer la sol·licitud d’asil a què té dret tota persona, de manera que, com diu la responsable de l’ONU per als refugiats, resulta estrany que mentre el 65% dels refugiats del món són persones de països subsaharians, a Ceuta i a Melilla no hi hagi pràcticament cap sol·licitud d’asil…

Però sembla que fins ara, fins que l’any passat es va produir l’arribada massiva de persones fugint de la guerra de Síria, Afganistan,… a les costes gregues, a la frontera est d’Europa, no hem pres consciència del que feia temps que passava tan a prop de casa, a la nostra pròpia frontera, a la que és responsabilitat de l’Estat Espanyol. Perquè el que ha passat a l’est d’Europa, on s’han aixecat tanques, s’han posat concertinas (fabricades a Màlaga, on no donen l’abast d’encàrrecs…) i s’ha fet un Tractat vergonyós amb Turquia (l’altre país a qui s’ha encarregat la feina bruta) no ha estat més que copiar el model de control de fronteres aplicat al sud, el qual ha estat qualificat d’exitós… I és així que, mirant lluny, i adonant-nos de la barbàrie, hem descobert amb més claredat la nostra hipocresia en silenciar el que fa temps que tenim a tocar i no afrontem, i finalment potser ens hi hem posat mans a la feina, fent conèixer la realitat que es viu a Ceuta i Melilla, denunciant la política de fronteres de l’Estat Espanyol i exigint responsabilitats i justícia davant les morts injustificades de persones que tan sols volen buscar una oportunitat a la vida, volen viure amb llibertat i dignitat…

A Ceuta i Melilla, per ser llocs fronterers enclavats dins el territori marroquí, s’hi donen algunes situacions particulars, que necessiten ser afrontades i resoltes perquè aquestes ciutats autònomes deixin de ser llocs de no-dret, llocs on els drets humans es veuen conculcats cada dia, llocs on es justifica l’injustificable en nom de la seguretat i del control de fronteres.

El que més es coneix pels mitjans de comunicació són les entrades de persones provinents de països subsaharians en saltar la tanca o vorejar-la per mar en una embarcació precària. Sovint el focus es posa en la il·legalitat del fet: no es pot saltar una tanca ni passar una frontera sense la documentació adequada. Sovint també es dóna informació esbiaixada, parlant d’invasió i de violència per part de les persones immigrants. El que no s’explica és que les persones es veuen obligades a fer servir aquestes vies per manca de vies legals i segures per a poder arribar a Europa, per a poder exercir el seu dret a la lliure circulació i a anar a viure, estudiar, treballar, etc. en un país diferent del propi. El que no s’explica és que l’externalització de fronteres fa recular cada cop més la frontera sud de Europa, la qual, de fet, ja no se situa a l’Estret de Gibraltar, o a Ceuta i Melilla, és a dir a la frontera amb Marroc, ni tan sols més avall, a la frontera amb Algèria, sinó que hores d’ara ja està per sota dels països de l’Àfrica occidental, ja que amb molts d’ells l’Estat Espanyol ha signat acords bilaterals perquè no expedeixin visats als seus ciutadans per a venir a Europa, donant-los a canvi diners, la mala anomenada Ajuda al Desenvolupament, que sovint no arriba al poble ni acompleix la seva finalitat. I el que tampoc no s’explica és la violència que pateixen les persones que intenten, malgrat tot, aquest camí, tant per part de la policia dels diferents països que creuen -molt especialment la del Marroc- com per part de les màfies que els ajuden a passar a canvi d’enormes quantitats de diners mentre els ofereixen serveis sense garanties on el risc de la seva vida és evident.

Una altra situació greu és la que viuen els menors no acompanyats. Majoritàriament són menors adolescents marroquins, amb famílies en situació de risc d’exclusió, que han abandonat els estudis i busquen guanyar uns diners, a vegades per a sobreviure, d’altres per a ajudar econòmicament les seves famílies.  Als centres de menors no hi ha suficients places per a atendre’ls, i malviuen als carrers, en grup, rebent un tracte dur i agressiu tant per part de la policia com de la població, fins que poden infiltrar-se en un vaixell en direcció a la península, en un pas mes de la seva aventura vital, a provar sort…

valla-ceuta

Fotografia: José Palazón

I la tercera situació anòmala és la que protagonitzen les dones porteadoras, que treballen passant mercaderies a peu, pel pas fronterer del Tarajal, per a obtenir uns ingressos mínims que permetin cobrir necessitats bàsiques de la seva família. L’anomalia comença quan tenim en compte que estem parlant de pas de mercaderies per una frontera, sense cap control. Això succeeix perquè el Marroc manté que Ceuta i Melilla són ciutats del seu territori. Així, els productes comprats a Ceuta (provinents de l’Estat Espanyol) que una persona porta al damunt no tenen cap impost quan passen la frontera. Portat a l’extrem, significa que tot allò que una persona pugui carregar-se a l’esquena passarà sense tributar, i provoca que hi hagi persones que paguin aquest servei a les porteadoras per a fer el seu negoci particular. Cada matí, abans que surti el sol, una multitud, principalment dones, s’encamina als magatzems majoristes que hi ha al costat del pas fronterer, es carreguen fardells de fins a 80 Kg, ja preparats (en realitat ni saben què contenen), i fan llargues cues, aguantant fred, calor, empentes, discussions i tota mena d’abusos… per a passar-los a l’altre costat, al Marroc, on algú els recull i els dóna, a canvi, 3-4 euros. Després d’un dia de feina en condicions esgotadores poden haver guanyar uns 10-15 euros,  amb els quals subsistirà mínimament la seva família…

Des de Girona Acull fa temps que cridem “obrim fronteres”, “benvingudes refugiades”, “els drets humans no tenen fronteres”… perquè som conscients que les persones que marxen dels seus països empeses per circumstàncies com la guerra, la violència, la manca d’oportunitats, les injustícies, les discriminacions… ho fan de manera forçada, per a salvar la seva vida i la dels seus… i hi tenen tot el dret!! I com sempre que hi ha un dret implica que algú hi té un deure, diem també que som nosaltres, països rics, d’Europa, del nord, qui tenim el deure d’acollir aquestes persones, ja que és el sistema econòmic que hem muntat per al nostre benefici el que genera més i més desigualtat, que desequilibra el medi ambient, que expolia les riqueses i esgota els recursos naturals… causant les migracions.

Sí, volem acollir ara mateix, les persones que ja fa temps que són aquí i les que ja fa massa temps que són pel camí i no poden esperar més… Però alhora volem treballar per a canviar aquest sistema que mata, que empobreix i que esclavitza les grans majories, perquè només incidint en les causes resoldrem de manera definitiva un problema que no és natural sinó totalment evitable i tremendament urgent.

Escrit per Flora Ridaura Isern.  Educadora social, treballa a l’Àrea de Sensibilització i Drets de Càritas Girona. Forma part de la Plataforma Girona Acull.

Estrenem secció al blog: Articles per a l’anàlisi i la reflexió

Un racó per reflexionar i formar-nos

Des de Girona Acull creiem que és moment de d’aturar-nos a reflexionar. Ja fa gairebé un any que vam néixer com a Plataforma ciutadana, uns mesos d’intensa activitat en els que hem après moltíssim com a persones i com a col·lectiu. No abandonem els carrers, ans el contrari ens hi dediquem amb més força i energies cada dia, però estem convençuts que ara és un bon moment per donar un pas més i trobar un espai per reflexionar, debatre i seguir aprenent. I quina millor manera que publicar cada quinze dies articles fets per companys de lluita, experts i professionals amb molta experiència en l’àmbit dels Drets Humans.

En els últims anys (especialment en els últims mesos), la paraula “refugiats” ha inundat els mitjans de comunicació i les xarxes socials però, des del nostre punt de vista, moltes vegades, aquesta paraula s’ha usat erròniament, ha estat buida de sentit i no ens ha ajudat a entendre i respondre adequadament la situació en què es troba el nostre planeta.

imatge-familia-pedres

Per això, ens agradaria allunyar-nos de la rapidesa i la brevetat que obliguen les xarxes socials per intentar conèixer, de la mà d’aquelles persones que treballen dia a dia en aquest àmbit, els perquès de tot plegat.

Així doncs, des de Girona Acull hem impulsat un projecte que consistirà en la publicació cada quinze dies d’articles que tractaran sobre les migracions i el refugi. Experts externs a la plataforma i membres actius de la mateixa intentarem compartir informació i generar debat per, d’aquesta manera, poder respondre,  de la forma més humana i responsable possible, a la gran varietat de problemàtiques que ens enfrontem.

Us convidem a totes i tots a participar en aquest projecte llegint, compartint, criticant i debatent els articles que publicarem al nostre blog. Creiem que només l’educació, el coneixement i el debat ens permetran prendre les decisions correctes per construir una societat més justa socialment i més solidària humanament.

Us animem a fer el seguiment dels articles que anirem penjant a: Articles per a l’anàlisi i la reflexió i a proposar-nos temàtiques!

Avui ens estrenem amb un article sobre la sovint oblidada Frontera Sud, esperem que us sembli interessant.