Habitar el camí, travessar fronteres i defensar la vida.

Corren temps difícils, si és que mai han estat fàcils, en aquest món malalt i del revés que aixeca murs i ofega vides. Un món globalitzat que exprimeix i privatitza els recursos naturals al servei d’una minoria, que expropia i garanteix la lliure circulació de mercaderies des del Sud al Nord global, al mateix temps que imposa els límits d’on i per a qui la vida val la pena ser viscuda dignament.

Les amenaces i els atacs frontals a les llibertats fonamentals, sota conspiració política, no són noves ni desconegudes als països de Centreamèrica. L’assetjament constant que han suposat al llarg de la història les polítiques intervencionistes i les intromissions militars dels Estats Units, junt amb la neocolonització del continent a través d’empreses transnacionals i financeres europees, han tingut com a conseqüència directa les greus desigualtats socials i econòmiques que, a la llarga, i amb la política de deportacions massives dels anys 90, han deixat un paisatge de violència generalitzada als països del Triangle Nord. Estats incapaços de garantir una atenció social per cobrir les necessitats bàsiques de la seva ciutadania ni protegir la llibertat i la integritat física dels que veuen com a diari, de forma reiterada i sistemàtica, se’ls vulneren els seus drets.

Davant d’aquesta crisi humanitària contínua en el temps i massa sovint normalitzada, molts menors, joves i famílies senceres s’han vist forçades a fugir, a migrar a Mèxic i, si es pot, malgrat totes les dificultats, arribar als Estats Units. Uns escapen de la pobresa, altres de la impossibilitat de superar-se. Molts, de la mort. Forçats a emprendre una ruta migratòria que no és nova però que sí que ha adoptat noves formes i on s’hi han afegit nous perills que, diàriament, evidenciem a la frontera sud entre Mèxic i Guatemala.

Durant aquest darrer any, en la lluita frenètica per aconseguir la reelecció a la presidència, Donald Trump no ha pogut complir l’eterna promesa electoral de finalitzar el tram del mur físic que separa i divideix els Estats Units i Mèxic. Sí que ha pogut, però, a través del xantatge econòmic i dels acords bilaterals, incrementar els controls i la militarització de les fronteres mexicanes del nord amb els Estats Units i del sud amb Guatemala, crear nous cossos policials fronterers, aplicar tecnologia més sofisticada, dur a terme polítiques de deportacions massives i externalitzar les peticions d’asil i refugi a tercers països mal anomenats “segurs” com Hondures, El Salvador o Guatemala. Totes aquestes polítiques amb una finalitat exclusiva: reduir el nombre de persones en trànsit migratori. I, certament, ho ha aconseguit, però només de forma temporal, doncs els processos migratoris són canviants en la intensitat en funció del context. Avui és menor, demà, si no es canvien les condicions estructurals que forcen aquest èxode, per més murs, reixes i controls policials, tornarà a repuntar.

rs71228img2330-lpr.jpg

L’altre intencionalitat de les polítiques migratòries actuals és clara: enviar un missatge de por pels que arribin; “No us serà fàcil”. I és que en termes egoistament econòmics, als estats del Nord global els interessa que arribin persones migrades, però que ho facin desposseïdes, més vulnerables a l’explotació laboral i sense drets polítics ni socials, fent-los saber explícitament que la reconstrucció de la seva vida i la seva existència en aquell lloc serà difícil i ferotge fins a convertir-la en la més precària possible.

Els més beneficiats, com sempre, són aquells que trafiquen amb la vida i que veuen com, gràcies a les polítiques de tancament de frontereres, milers de persones són abocades a la clandestinitat i obligades a endinsar-se en rutes insegures, exposant-se a grups criminals que estratègicament les controlen i en fan negoci. “Coyotes”, que incrementen el preu dels viatges, cossos policials i polítics corruptes, “pandilles” que operen amb total impunitat, assalts de tren, segrestadors o perpetradors de violència física i sexual.

Com deuen ser els països del Triangle Nord, els que anomenen “segurs”, per què tanta gent decideixi fugir de la violència estant disposada a travessar, de forma conscient, aquest infern que és Mèxic?

Malgrat tot, continuem albergant esperances i amb tot el que hem après en tantes lluites quotidianes, de forma col·lectiva, som conscients que la política també ens la fem nosaltres. Per convicció i amb determinació, tota la ruta migratòria cap als Estats Units també és habitada per persones, col·lectius i organitzacions, coordinades entre elles, que posen la vida al centre de tota acció política. Moviments socials i col·lectius d’advocats que ofereixen assessorament legal per aconseguir justícia a través de processos de reparació i reconeixement a les víctimes, defensors de drets humans que pugen al tren La Bestia per dissuadir les amenaces dels grups criminals o societat civil organitzada, com Las Patronas, que brinden ajuda humanitària, entre molts d’altres. A la frontera Sud de Mèxic amb Guatemala, sovint oblidada i silenciada pel focus mediàtic, també s’hi lliura aquesta batalla.

La 72 Casa del Migrante de Tenosique, que amb el seu nom recorda les 72 persones massacrades pel grup criminal els Zetas a Tamaulipas, des de fa 10 anys treballa des de primera línia de trinxera en la defensa dels drets de les persones migrants, acompanyant-les en el seu camí i denunciant la situació de vulneració de drets, violència i impunitat que es viu en aquesta regió del sud-est mexicà. Des del 2011, s’han atès a més de cent mil persones entre les quals es troben els grups més vulnerables de la ruta; menors que viatgen sols, la comunitat LGTBIQ+ i dones. La 72 és refugi i és vida, literalment, doncs al llarg dels anys desenes d’infants hi han nascut. Alhora, juntament amb les comunitats rurals de les diferents rutes i com a resultat d’una feina insistent i constant, s’ha creat una xarxa d’acollida solidària que desborda els límits imposats i que esdevé un altaveu de denuncia per posar llum entre tanta foscor. Comunitats organitzades i formades a través de la Escuelita de Defensores Populares de Derechos Humanos, posen el cos per defensar i reivindicar drets.

En temps on moviments identitaris i d’extrema dreta avancen, condicionant l’agenda i les polítiques de les denominades esquerres cap a posicions més conservadores i de retallada de drets, tant a Europa com a l’Amèrica Llatina, des de Girona a Tenosique, amb la 72 Casa del Migrante o amb Girona Acull, cal més que mai continuar organitzant la ràbia i la indignació, articulant una resposta des de la base i des de tots els fronts, també el de les persones migrades, per combatre el racisme, la xenofòbia i el feixisme. Treballar en projectes transformadors nítidament antiracistes que posin la vida al centre de totes les polítiques, que ataquin d’arrel les causes estructurals que generen les desigualtats socials i econòmiques i que garanteixin els drets humans, entre ells, el dret a migrar i el dret a no fer-ho.

65090586_2279984048760214_7119445000823242752_o.jpg

 

Ramon Puig, membre de la Plataforma Girona Acull. Treballant a la 72, Casa del Migrant. Tenosique, Mèxic.