Articles per a l’anàlisi i la reflexió VI: “La guerra de Síria: moltes veritats incòmodes”

Des de fa uns sis anys es desenvolupa una cruel guerra civil a Síria, una guerra que està originant una crisi de desplaçats i refugiats d’enorme magnitud (segons dades de les Nacions Unides, en 2016 el nombre de refugiats sirians es xifrava en quasi 5 milions de persones). La visió que tenim d’aquesta guerra, que és l’origen de l’enorme problema humanitari, és la que ens transmeten els mitjans de comunicació: hi ha un sàtrapa, Bassad al Assad, que ha governat amb ma de ferro Síria durant dècades, i que està intentant reprimir els moviments de contestació armada que han sorgit per tot arreu el país. L’alçament contra el tirà és ja de tal magnitud que al Assad té realment problemes per derrotar aquesta oposició armada, i allò ha degenerat en l’esmentada guerra civil i el patiment monstruós de la població.

És cert que de tant en tant es filtren certes notícies que mostren una realitat més calidoscòpica i complexa sobre el terreny. D’una banda, l’oposició armada està formada per desenes de grupuscles d’orientacions diverses, alguns d’ells aliats de Al Qaeda i altres (típicament menys nombrosos) per faccions laiques o moderades. D’una altra banda, molts d’aquests grups estan rebent suport financer i militar de les potències de la zona i dels EUA, i de fet alguns dels més afavorits pel gran país americà són les faccions islamistes extremistes. Tot això ens fa replantejar-nos algunes de les idees que tenim sobre el que veritablement està passant allà; és obvi que al Assad és un governant corrupte i tirànic, però les intencions del que estan actuant allà, sobre tot les potències estrangeres que han fet de Síria un macabra tauler d’escacs, no són gaire clares. I si la situació ja era prou embolicada durant els primers anys d’aquesta guerra que va esclatar al final de 2011, des de fa uns tres anys ha sorgit un nou element de conflicte però també de confusió: l’arrelament de l’Estat Islàmic a una terra de ningú, compresa entre Síria i Irak. Un Estat Islàmic que va sorgir del no res, amb relacions tèrboles amb les diverses parts implicades.

Potser hi ha alguns motius no sempre explicitats que estan a l’arrel d’aquesta crisi humanitària de grans dimensions que sovint es tractada amb una fredor esgarrifosa pels governants europeus. Justament en aquest article vull emfatitzar un problema del que mai no se’n parla als mitjans, i que té molt a veure no només amb el que està passant, sinó que ens indica que pot passar en el futur: el paper dels recursos naturals en la guerra de Síria.

Comencem pel principi. Fins fa uns 20 anys, Síria era un modest productor i exportador de petroli. No era un dels grans productors mundials, però la seva producció li assegurava uns ingressos continus, apreciables per l’economia d’aquest país. Amb el que guanyava amb el petroli, Síria podia finançar amb escreix la compra d’aliments a l’exterior i encara li sobrava diners per altres importacions. Malgrat la manca de llibertats, l’economia del país no anava del tot malament.

Va passar, però, que la producció de petroli sirià va arribar al seu màxim l’any 1998 i des d’aleshores va començar una suau però contínua davallada (veure figura aquí sota).

imatge 1.png

Aquest fenomen de davallada, conegut com a pic del petroli o peak oil, no és res excepcional (65 països del món ja han superat el seu peak oil) ni té a veure amb la manca d’inversió: és un fenomen al qual la geologia i la termodinàmica acabant imposant-se als factors econòmics (que són importants però que al final queden relegats). El cas és que com el consum interior de Síria continuava pujant però la seva producció ja davallava els ingressos per la venda del petroli del país eren cada vegada més reduïts, i el govern va començar a pujar impostos i reduir prestacions. Això no és tampoc res nou i també s’ha observat en altre països. Al cas de Síria, però, la pau social relativa amb el govern autoritari de al Assad es fonamentava en la conservació d’un cert nivell de vida que justament amb la caiguda d’ingressos petroliers començava a trontollar.

Per acabar-ho d’adobar, durant els anys 2011 a 2015 Síria va patir la sequera més intensa que havia conegut els últims 900 anys, segons mostren estudis recents, i això va fer que les collites d’aquests anys fossin molt inferiors als dels anys precedents. Juntament amb la davallada dels diners del petroli disponibles per comprar aliments fora, Síria va patir una forta carestia d’aliments i això va provocar les primeres revoltes cap al 2011, que van arribar al seu zenit vers 2013. Si aquesta sequera és una conseqüència del canvi climàtic que està patint el planeta és quelcom encara sota discussió acadèmica, però aquest tipus d’efectes és justament el que caldria esperar a la regió com a conseqüència de la desestabilització climàtica antropogènica.

Aquest dos factors (davallada d’ingressos petroliers i menors collites) segurament han contribuir a desestabilitzar un país  que és un mosaic de cultures i corrents religioses i que es mantenia unit sota el ferri puny de al Assad. Això es pot ajudar a comprendre per què l’esclat es va produir quan es va produir, però encara falta una peça més al trencaclosques: el per què  de l’auge de l’Estat Islàmic.

Durant els primers anys de la guerra, les potències occidentals es van mantenir completament al marge, malgrat les atrocitats comeses per les tropes del govern sirià que explicaven els que fugien de la guerra; al cap i a la fi, Síria no és més que una casella marginal al gran tauler geostratègic global. Cap al 2014, però, al temps que les milícies opositores es rearmen i apareix per primer cop l’Estat Islàmic, comença a haver un interès creixent pel país, que al meu entendre culmina amb l’entrada de França a la guerra al setembre del 2015 i els atemptats a Paris dos mesos més tard. L’Estat Islàmic, que un podria pensar que hauria d’estar format per grups poc organitzats i no excessivament ben equipats, demostra ser en aparença un enemic formidable al qual els poderosos exèrcits occidentals no són capaços de doblegar, malgrat de que es tracti d’una estructura organitzativa fàcil d’identificar i d’atacar (contràriament al que passa amb la guerra de guerrilles que practica Al Qaeda). Què es el que se’ns escapa aquí?

Passa que el món va passar un punt crític pel seu futur als volts dels anys 2014-2015, però que malgrat la seva importància ha passat molt desapercebut i menys explicat. Passa que el món al seu conjunt va probablement passar el seu peak oil el 2015.

La gràfica que veuen més a sota va aparèixer a l’últim informe anual de l’Agència Internacional de l’Energia (AIE, organisme que depèn de l’OCDE), el World Energy Outlook 2016. En aquesta gràfica es mostra l’evolució que l’AIE preveu per la producció i demanda de petroli pels propers anys.

imatge 2.png

Com la gràfica fa palès, l’AIE estima que en algun moment al voltant de 2017-2018, la demanda global de petroli (la línia de puntets lila) passarà per sobre de la oferta assegurada de petroli (la suma de les franges de diversos colors, cada un d’ells representant un tipus d’hidrocarbur líquid diferent). Que tal cosa no acabi de passar depèn de la posada en marxa de nous projectes, que ara mateix estan paralitzats, fonamentalment per que els seus costos d’operació són excessivament elevats, en molts casos per sobre del 110$ per barril. L’actual escenari de preus del barril pels volts dels 50$ (que té més a veure amb l’estancament econòmic a la Xina, l’Índia i en menor mesura a Europa que amb preteses i inexistents millores en eficiència) fa que les companyies ni somiïn a posar en línia nous projectes, i en aquest sentit l’AIE fa bé de no comptar-hi pel moment. Una altra qüestió és que l’aturada tan brusca d’inversió en nova exploració i desenvolupament de jaciments per part de les companyies pot acabar desencadenant una caiguda abrupta de la producció i un sobtat pic de preus, però això seria motiu per un altre article.

Podem guanyar una mica més de perspectiva obrim el pla sobre la Figura 3.16 de l’AIE que mostrem més amunt: si en comptes de mostrar només un període relativament curt, de 10 anys, com fa l’AIE, agafem les dades que dona el propi informe i les representem fins al 2040, el que veiem és encara més inquietant.

imatge 3

En obrir el zoom veiem que tot indica que el peak oil global es va produir al voltant del 2015. La feblesa per la demanda dels principals consumidors degut als seus problemes econòmics ha deprimit el preu massa temps i això fa que la caiguda de producció de petroli acabarà sent, probablement, més ràpida i més caòtica del que es preveu aquí. Però el petroli és, encara avui en dia, la principal font d’energia que mou el món (el 35% de l’energia primària global, d’acord amb l’anuari estadístic de BP de 2016). Necessitem el petroli, encara el necessitem i molt, i no ens podem permetre que el seu subministrament es vegi en perill, com a mínim no per a Europa. És aquí on la casella de Síria guanya un pes geostratègic enorme, degut a la seva proximitat als últims pous de petroli de qualitat del món, els del Kurdistan iraquià.

Malgrat la restauració d’un govern central a l’Irak, les gents del Kurdistan iraquià porten anys actuant amb molta autonomia amb respecte a Bagdad. La irrupció de l’Estat Islàmic ha obligat als kurds a retrocedir i alguns pous importants estan a hores d’ara sota el control d’EI. EI fa servir el petroli que extreu d’aquest pous per autofinançar-se, comprant armes, aliments i subministraments bàsics. Hi ha tres punts de la frontera entre Síria i Turquia que a dia d’avui són molt concorreguts: fileres de desenes de camions pugen carregats de petroli i baixen carregats de diners, armes i subministraments. Són les línies d’avituallament d’EI, ben visibles des de l’aire. Així les coses, semblaria que és molt fàcil posar EI de genolls, simplement destruint aquestes fileres de camions. Això devia ser el que pensava el pilot rus que atacava una d’aquestes fileres quan va ser abatut per les defenses antiaèries turques (amb l’excusa de que havia entrat a l’espai aeri turc durant tres segons).

Els interessos de Turquia en aquest assumpte tan lleig es comprenen més bé quan se sap que els camions que es fan servir per avituallar EI són de l’empresa turca BMZ, propietat de Bilal Erdogan, fill d’actual president de Turquia. En quant als interessos d’Europa, no són més nets: a EU l’interessa que la situació es mantingui per què EI està venent el petroli a un terç del preu del mercat internacional, petroli que majoritàriament acaba a Europa doncs des de Turquia aquesta és la seva sortida natural. És a dir, per Europa mantenir un EI a Síria i el noroest d’Irak li va molt bé, i malgrat la fragilitat de la logística d’EI, que li fa militarment molt vulnerable, Europa s’està dedicant a fer veure que lluita a Síria però no és veritat.

Que Europa faci o participi en la creació de falses guerres que l’afavoreixen no es res nou sota el Sol, però aquest assumpte tan desagradable ens hauria de fer pensar dues coses. Primera, que els nostres governants tenen una doble responsabilitat moral amb els refugiats, doncs ja no és només el fet de que els tanquin les portes d’Europa als nassos, sinó que a sobre Europa és responsable d’aquesta guerra. Segon, que els nostres dirigents ja han demostrat a bastament la seva falta de miraments amb la població civil, aquí i a altres parts del món on es troben els recursos que s’ambicionen. La canallada que s’ha fet a Síria podria repetir-se a altres països del món; de fet, tenint en compte la nostra trajectòria i que la producció de petroli comença a davallar, el que hauríem és d’estar preparant-nos per contestar el següent atropellament als drets humans. Europa té els seus ulls posats a diversos països de l’Àfrica (Nigèria, Gabó, Guinea Equatorial, Congo) però el que més em preocupa per la seva proximitat a casa nostra és Algèria. No hauríem de permetre que els nostres governants decideixin que és el moment de saquejar els últims recursos del país norteafricà, no en el nostre nom. De tots nosaltres depèn aturar aquesta bogeria que de fet no ens porta enlloc, que no solucionarà el problema del peak oil però que deixarà molts més problemes i molt més patiment.

Antonio Turiel. Doctor en Ciències Físiques i investigador del CSIC a Barcelona.  Segueix l’evolució de la producció de petroli en el blog:  http://crashoil.blogspot.com.es/  i es va fer popular en els cercles ecologistes i decrecentistes per postular que ja hem arribat al Peak Oil (o màxima producció de petroli).  Ha escrit el llibre: “Un futuro sin más” i últimament descata su posicionament en relació al Capitalisme com a sistema que s’ha basat en l’explotació desmesurada dels recursos naturals i l’enfonsament d’aquest sistema econòmic per l’esgotament dels recursos.
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s