Articles per a l’anàlisi i la reflexió IV: “De refugiats, quotidianitats i normalitats”

El pas dels anys ha convertit les imatges de l’exili de 1939 en terribles. Igualment passa amb totes aquelles vinculades als anys de la II Guerra Mundial. La recuperació de la memòria de l’exili republicà els darrers temps, les han convertides en gairebé apocalíptiques, menyspreables. Argelers, Sant Cebrià, la Jonquera, la Vajol. Neu, fred, mantes, pluja, filferros. Molt de filferro. Les imatges són esgarrifoses i fereixen a qualsevol persona amb un mínim d’humanitat. Tingueren el mateix efecte en el seu moment? Segurament no. La normalització d’allò que no és normal és una constant en totes les societats al llarg de la història. Per a la societat francesa de 1939, amb el discurs del govern de “no estem preparats per a rebre tanta gent”, acompanyat de la por generada pels sectors més dretans que tractaven els exiliats com a terribles comunistes i anarquistes en el millor dels casos i com a delinqüents en el pitjor, generà un estat d’opinió de desconfiança, o fins i tot por, respecte els que havien fugit de la guerra, la repressió i la dictadura. Tot plegat ajudà a convertir aquelles imatges terribles en normals. Allò que en realitat era horrorós va acabar esdevenint quotidià. I no hi ha res pitjor per qualsevol injustícia que la normalització i la quotidianitat.

maxresdefault

El pas dels anys ens porta a jutjar els temps passats des d’un presentisme que ajuda poc a entendre’ls. No només això, jutgem des de la nostra lògica actual, pensant-nos millors que els nostres avantpassats perquè partim de la idea d’evolució social. Segur? L’anomenada guerra de Síria, l’arribada de gent que fuig de la misèria que el capitalisme genera -sí, aquell sistema que se’ns presenta com al que més benestar ha generat en tota la història-, la mort, també massiva, en aigües del Mediterrani de centenars d’éssers humans entre Itàlia i Àfrica, entre Grècia i Turquia, es converteixen en elements que qüestionen aquesta idea d’evolució que es troba subjacent en les nostres reflexions. Potser no serà que el que hem fet ha estat traslladar el problema de lloc? No és el mateix pensar que els refugiats eren els nostres avis i es trobaven a França que observar-los com a persones d’origen musulmà que es troben a Turquia, Grècia o Macedònia. Lluny, molt lluny. Allunyar el problema, desfamiliaritzar-lo de la nostra vida és una bona manera de desentendre-se’n. Si el següent que fem és quotidianitzar i normalitzar les imatges d’uns refugiats llunyans i diferents culturalment a nosaltres, la consciència pot seguir vivint tranquil·la.

Els mitjans de comunicació, amb honroses excepcions, ajuden poc a superar aquesta situació. En primer lloc cal tenir en compte la tendència política de cada mitjà. El 1939, la premsa conservadora inicià un procés de criminalització del refugiat. Le Figaró, Le Temps o Le Jornal llançaren titulars del tipus “França no pot acollir els refugiats espanyols”, “La invasió de milicians rojos”, “Terror roig” o “L’estat sanitari dels refugiats”.  Gent estranya i perillosa, per terrorista o malalta, entrava a França. El titular en realitat era una consigna. “El presunto terrorista sirio fugado entró como refugiado en Alemania” titulava El Mundo el 9 d’octubre de 2016.  “Sería muy desagradable si el terrorista es un refugiado” afirmava Merkel dies després segons La Vanguardia. El dubte criminalitza, culpabilitza, converteix en sospitós a tot aquell que fugia el 1939 i també el que ho fa en 2016.

refugiats actuals.jpg

La moda s’imposa a la notícia. El refugiat, com tants d’altres subjectes convertits en notícia, és una qüestió de moda, de tendència periodística, però res més. Són els mass media els qui decideixen quan una cosa és notícia o no. Quan convé que ho siga i quan no. Els primers mesos de 1939 els refugiats republicans aparegueren en els mitjans francesos i també en alguns d’altres països europeus. A mesura que anaren passant les setmanes, desaparegueren de portades, notícies interiors i acabaren no sent ni un breu. Argelers, Sant Cebrià o Ribes Altes ja no eren notícia. Però hi eren. I tant que hi eren. I les condicions que vivien eren lamentables, catastròfiques. Però ja no interessaven a uns mitjans que ens diuen en què hem de pensar, com hem de pensar i quan ho hem de fer. Quin lloc ocupen els refugiats actuals en els telenotícies de cada dia. És innegable que han anat perdent protagonisme. Ja no són portada. Ja no són tendència. Ja no són moda. Si no han desaparegut del tot és perquè els moviment socials continuen mantenint-los en la nostra memòria. Però la premsa no. I a més, les imatges de nens i nenes sota la pluja, entre el fang, malalts entre filferros, molts filferros, han estat normalitzades, quotidianitzades.

El 1939 foren els nostres avis i àvies, aquí en França. La recuperació de la memòria fa que les imatges ens colpeixen. No són normals. No formen part de la nostra quotidianitat. Són molt prop geogràficament. El 2017 són una gent estranya que no tenim aquí al costat sinó a l’altra punta de la Mediterrània. Com si això fos lluny. No perdem la memòria del present. No normalitzem ni quodianitzem allò que no és normal i no hauria de ser quotidià. La memòria és selectiva i de nosaltres depèn el no convertir-nos en una societat com la francesa de 1939 que arribà a conviure, per activa o per passiva, amb tota normalitat amb el terror dels camps de refugiats.

 

Antoni Rico i Garcia. Professor i historiador

Anuncis