Articles per a l’anàlisi i la reflexió III: “Refugiats, immigrants, diversitats”

Noam Chomsky, en la seva darrera conferència a Barcelona, començava la seva intervenció citant el Papa Francesc, i deia: “Els immigrants no són un perill, estan en perill”. Chomsky definia la crisi de la immigració com una crisi moral de les potències occidentals, incapaces de trobar solucions a les necessitats dels migrants actuals, malgrat disposar de mitjans. Sobretot perquè bona part de les crisis que afecten els països d’origen dels immigrants actuals són responsabilitat, directa o indirecta, del seu passat, per exemple, colonitzador, i del present, amb polítiques inequitatives que han agreujat més les desigualtats globals i que no han fet res per modificar un statu quo que, en part, es basa en no renunciar als privilegis que històricament han afavorit la seva hegemonia, a costa de la misèria dels altres.

Lamentablement, ja fa massa anys que la crisi de la immigració representa fonamentalment la crisi d’aquells que fugen desesperadament de la misèria, de la guerra, de la violència extrema, de l’horror diari i les atrocitats, de l’amenaça constant de la mort, de la violència sexual contra les dones, etc. No els deixem fer honor ni al seu qualificatiu. El refugi ha esdevingut una paraula buida, i només som capaços de veure enormes camps plens de tendes, o en el millor dels casos, construccions també precàries: Meres falses aparences de llar. Llars enmig del no res, que no escalfen, i que són incapaces d’aguantar els freds gèlids de terres llunyanes. Una crisi que, en paraules del malaurat Todorov, simbolitza la barbàrie més absoluta, emparada per unes institucions internacionals i uns estats indignes de definir-se com a democràtics, incapaços de gestionar amb una mínima dignitat i coherència un drama que probablement serà recordat com els camps d’extermini del segle XXI.

hivern camps.jpg

Fotografia de Ralph Baydoun

Todorov, que va viure en primera persona el totalitarisme i les migracions, i que va reflexionar magistralment sobre la barbàrie i la civilització a Europa, ens ha deixat en moments certament convulsos. El drama dels refugiats és la part visible d’una sèrie de dinàmiques socials i polítiques esfereïdores, i que sovint queden fora del pla principal. Guerres “modernes” (amb mercenaris fent d’exèrcits, i armes teledirigides matant com si d’un videojoc es tractés), comerç d’armes, interessos geopolítics inconfessables, normalització de la cultura de la violència, vulneracions constants dels drets humans, impunitat, són només algunes de les dinàmiques oblidades, i que ens ajudarien a entendre més clarament que el problema real no són els refugiats.  

Encara ara recordo amb sorpresa com, ja fa uns quants anys, en una xerrada sobre immigració, el ponent començà la seva intervenció amb la següent frase: “Estic en contra de la immigració”. Aquesta frase provocadora era matisada posteriorment, fent referència al caràcter involuntari que generalment defineix els moviments migratoris, i a la necessitat de revelar-se contra les causes que els provoquen. I és que no ens enganyem: des de fa segles, el sedentarisme ens defineix millor que el nomadisme. Les migracions són majoritàriament forçades, ja sigui per causes econòmiques, polítiques, ideològiques, ambientals, entre altres.

Així, es proposen falsos dilemes semàntics, amb notables conseqüències des de la perspectiva dels drets humans, com la confrontació entre la condició de refugiat i immigrant. Alguns governs, institucions supranacionals i mitjans de comunicació denunciaven recentment els intents de certs immigrants per aconseguir l’estatus de refugiat, per així facilitar, suposadament, la seva entrada a l’Europa de la prosperitat i els drets humans. El missatge implícit era clar: per una banda, el refugiat, a qui hipotèticament s’accepta i, per altra, els immigrants (econòmics, ambientals, etc.) que són privats del dret a accedir a Europa ja que la seva no és una situació límit; és a dir, les dificultats per treballar i viure dignament no mereixen la consideració de les potències occidentals i legitimen, d’aquesta manera, polítiques restrictives a la llibertat de moviments i circulació de les persones. Una actitud, per cert, ben allunyada dels seus postulats ultraliberals, que han facilitat la lliure circulació de qualsevol element, tret dels humans.

El caràcter forçat dels moviments migratoris, per tant, ens confronta davant la qüestió de la mobilitat internacional, un dret reconegut a la Declaració Universal dels Drets Humans, i del tractament que es dóna a les persones immigrades. En aquest sentit, l’escenari actual tampoc és massa encoratjador, amb la majoria de parlaments europeus (escandinaus, centreeuropeus, mediterranis) amb una presència notable de forces d’extrema dreta amb opcions per accedir al poder. I, el que és més greu, condicionant de manera substancial els discursos de les forces tradicionals, especialment de la socialdemocràcia, incapaces de construir relats convincents contra la demagògia xenòfoba que acusa els immigrants de tots els mals que ens afecten. Només cal fixar-se en els resultats de les darreres eleccions holandeses per veure la magnitud de la tragèdia, en què el creixement del PVV (Partir per la Llibertat, es diuen) de Wilders, convertint-se en segona força i augmentant en 5 diputats els resultats anteriors, fou presentat com un gran resultat. Recordem-ho, les propostes estrella del Partit per la llibertat, assumides sense massa escàndol, eren: prohibir l’Alcorà, tancar les mesquites, tancar fronteres i retirar permisos de residència temporals, entre altres.

A més, la majoria de les societats europees han viscut episodis greus de racisme i xenofòbia cap a minories ètniques. Al Regne Unit, després del Brexit, els casos de violència contra immigrants han crescut de manera notable. França, immersa en el pànic permanent després dels atemptats de París, ha viscut també casos de discriminació i persecució de certs col·lectius, especialment els musulmans. O a Alemanya, amb casos especialment greus, com els atacs acarnissats contra centres de refugiats, i amb crítiques cap a una de les poques dirigents europees que ha aplicat polítiques i discursos clars favorables a l’acollida de refugiats.

Però tenim formes més subtils de racisme, pròpies de l’anomenat nou racisme. Un racisme que no es justifica sobre bases culturalistes o biològiques, sinó que posa èmfasi en la suposada incompatibilitat de certes cultures per conviure en societats avançades com la nostra, que respecten els valors i els drets democràtics [sic]. Un racisme que es promou i es difon per múltiples vies, a vegades conscients, d’altres inconscients: llenguatge, prejudicis, estereotips, educació, mitjans de comunicació, pràctiques polítiques i jurídiques, que perpetuen un sistema de dominació d’una majoria contra les minories.

Un exemple ben recent el trobem en un vídeo de la BBC que es va convertir en viral. Un (home blanc) expert analista internacional, en directe, veu interrompuda la seva intervenció quan dos infants apareixen a escena. Immediatament, apareix una persona (dona amb trets asiàtics) que recull, amb dificultats, els infants i els treu de l’habitació. La reacció majoritària fou immediata: la dona (asiàtica) només podia ser la cuidadora.

bbc

[us deixem l’enllaç al vídeo viral, per si no l’heu vist]

O, per exemple, quan anomenen ”immigrants” a persones que ho han immigrat mai. Que són nascudes a casa nostra, que s’han socialitzat aquí, que part de la seva identitat s’ha constituït amb pràctiques i referents propis de la societat catalana, i que potser no han posat mai els peus al país al qual se’ls vincula. Com s’han de sentir els joves, a les escoles, els instituts, als carrers o als llocs de treball, quan ens adrecem a ells com a immigrants?

Tot plegat ens porta a pensar si, en el fons, el problema no són els refugiats ni els immigrants. El problema el tenim amb l’acceptació de la diversitat. O, per ser més precís, de les diversitats, ja que qüestionen relacions de poder i dominació històriques: de gènere, de classe social, cultural, religiosa, d’orientació sexual.  La diversitat incomoda. És més fàcil imaginar des de la homogeneïtat, i més quan hom s’identifica amb aquesta representació. Per això, cal persistir en la construcció d’una societat que incorpora la complexitat en el seu dia a dia, que defuig les explicacions simplistes, que vetlla perquè les diversitats convisquin en un pla d’igualtat, en un món que sembla a la deriva, però pel qual també podem fer alguna cosa perquè arribi a millor port.

Xavier Casademont. Politòleg i professor de la Universitat de Girona. Ha treballat molts anys en l’àmbit de les migracions.

 

 

 

Anuncis