Articles per a l’anàlisi i la reflexió II: “El poble palestí, un poble de refugiats”

El poble palestí és un poble en cerca de refugi, i ho és des de fa dècades. Repassem la seva història d’una de les majors comunitats de persones refugiades del món.

El 15 de maig de 1948 es va fundar l’Estat d’Israel. Aquest mateix dia els palestins arreu del mon commemoren la Nakba, el Desastre. El que els sionistes israelians consideren un dia de victòria, per als palestins significa el dia que va començar la neteja ètnica que els va convertir en refugiats al seu propi país i a les nacions limítrofes.

foto palestina

La Nakba

Mesos abans, però, ja havien començat els atacs contra alguns pobles. Les milícies armades sionistes, Stern. Irgun, Palmach, buscaven, amb els atacs, aterroritzar la població palestina per debilitar la seva resistència.

 La matança de Deir Yassin va marcar el començament de la neteja ètnica de Palestina, una operació que buscava la fugida sistemàtica de la població de viles i ciutats, per tal d’aconseguir conquerir el màxim de terra palestina amb el mínim de palestins.

Deir Yassin era un poble de 600 habitants, situat en una cruïlla de camins molt a prop de Jerusalem. La seva posició estratègica el va convertir en objectiu militar i el 9 d’abril de 1948 les milícies sionistes varen envoltar el poble disposats a conquerir-lo. Al trobar una resistència que no esperaven per part dels camperols palestins, varen entrar al poble a sang i fetge. Varen detenir als resistents i a la plaça del poble van ser executades més de 150 persones, la majoria homes, però també dones i nens.

Degut als múltiples episodis violents, els palestins fugiren cap a la ciutat de Gaza, al sud, cap a Natzareth i Haifa, al nord, i alguns creuaren la frontera amb el Líban. D’altres es van dirigir a Jerusalem i Nablus. La línia d’armistici va quedar delimitada al finalitzar els combats en el que coneixem com “línia verda”, que marca l’anomenada Cisjordània i que, amb Gaza, conforma els denominats “Territoris ocupats”.

Els palestins varen tancar les cases abans de fugir, convençuts que tornarien al cap de poques setmanes. Avui, després de 69 anys, encara esperen. La ONU els va reconèixer el seu dret al retorn a la Resolució 242, de 22 de novembre de 1967, que és una de les múltiples resolucions dictades per la ONU en favor dels drets dels palestins que Israel ha incomplert, sense conseqüències tot i les violacions al Dret Internacional que suposen.

Així, uns 700.000 palestins es varen convertir en refugiats de la nit al dia.

Nacions Unides va crear una agència específica per a ells, la UNWRA, que va instal·lar els que buscaven refugi en camps.  Al principi en tendes de campanya de lona i més tard en barracons, que eren poc més que un sostre i quatre parets. Avui els refugiats palestins sumen 5.200.000 persones sota la protecció de la UNWRA a Líban, Jordània, Síria i també els territoris de Cisjordània i Gaza. D’aquests, 1.800.000 viuen als camps de refugiats i la resta als voltant d’aquests camps i a les grans ciutats de la regió. A  Gaza, on el bloqueig israelià és total, al voltant de 1.500.000 persones depenen de l’ajuda humanitària, com l’alimentària que dóna la UNWRA.

L’acollida

A Jordània els palestins gaudeixen de la majoria de drets nacionals, excepte el dret a vot, i moltes vegades obtenen passaports que els permeten viatjar als països àrabs i a d’altres d’arreu del món.

Al Líban se’ls nega el dret a treballar i a poder comprar terres. Pel que fa a la nacionalitat, se’ls nega el passaport libanès, i com a molt poden aconseguir un passaport d’apàtrida (la condició del que ha perdut la seva terra i no té ningú a darrera que el defensi) que els permet viatjar.,.

A Síria, abans de la revolució al 2011, gaudien de la gran majoria dels drets, menys el de la nacionalitat, que en comparació amb d’altres països era una més bona situació. A l’esclatar la guerra no els expedien, però, passaports sirians, amb la complicació que això suposa a l’hora de travessar fronteres a l’hora d’intentar fugir de la guerra.

yarmuk

Foto: barri de Yarmuk, el barri de Damasc on viu la comunitat palestina

Cal tenir en compte que als territoris palestins el govern palestí de l’ANP, Autoritat Nacional Palestina, els pot expedir passaports, però el control i el permís per traspassar les fronteres correspon a l’exèrcit israelià. Aquest pren les decisions d’accés i de control de manera totalment arbitrària, amb els greuges que això suposa per a la població palestina.

Cal remarcar, també, que hi ha refugiats palestins arreu del món, especialment al Regne Unit, als Estats Units, Canadà i als estat del Pròxim Orient i el Nord d’Àfrica. En molts d’aquests territoris d’acollida tenen accés a l’asil com a refugiats. És el cas de l’Estat Espanyol, on hi ha una nodrida comunitat de palestins que venien becats als anys 60, sota la dictadura franquista. A Catalunya tenim una bona representació d’aquests estudiants, majoritàriament de medicina, que ara ja són metges jubilats i han format les seves famílies aquí.

Les guerres

Els refugiats palestins en la seva fugida als països veïns, moltes vegades han sofert noves guerres, violència i repressió. A Jordània al 1970 el Rei Hussein amb l’ajuda de les tropes americanes va reprimir les milícies palestines armades. Els supervivents parlaven d’afusellaments massius i de tancs passant per sobre dels presoners estirats al carrer, aixafant-los amb les cadenes.

Al Líban la Guerra Civil que va començar el 1975, entre els falangistes cristians i les milícies xiïtes d’Amal, va obligar als palestins a defensar els seus camps. Quan Ariel Sharon va arribar amb les tropes israelianes a Beirut, els milicians palestins es varen veure obligats a retirar-se i embarcar cap a Tunísia. Després, sense ningú que defensés els camps, les milícies falangistes amb la cobertura de l’exercit israelià, van perpetrar les matances de Sabra i Xàtila. En elles més de 1800 persones, incloses dones i nens, varen ser assassinades a sang freda. Ningú en aquell territori ha oblidat l’horror de la massacre, ni a Ariel Sharon, el seu màxim responsable.

El 1991, amb la invasió d’Iraq, els palestins de Kuwait, que en un primer moment es posicionaren a favor de Sadam Hussein, varen servir de boc expiatori. Se’ls va detenir, alguns varen ser executats i d’altres, amb millor sort, varen ser expulsats del país. Els que restaren a Iraq varen patir, com tothom, els horrors de la guerra.

Refugiats en terra pròpia

Als territoris ocupats pateixen des de fa dècades l’ocupació israeliana i les seves expressions més cruents: els controls sistemàtics, la manca de treball, les detencions administratives, que és una fórmula que permet detenir a les persones sense formular cap acusació, per un període prorrogable de sis mesos, que es converteixen en anys d’empresonament, sense possibilitat de defensa al no existir càrrecs. També pateixen l’empresonament de menors de 16 anys com els casos de detenció de nens de fins a cinc anys, sota l’acusació de tirar pedres als soldats; el fustigament i la violència dels colons armats i protegits per l’exercit israelià, i la destrucció sistemàtica d’habitatges i d’altres edificis com hospitals, escoles, mesquites, comissaries…

A la franja de Gaza, aïllada des de 2006 per terra, mar i aire, pateixen periòdicament els bombardejos de l’aviació, que en els últims 10 anys ha deixat més de 3600 morts, entre ells molta mainada, i milers i milers de ferits. Com a conseqüència de les bombes, molts habitatges han sigut convertits en runes, sense possibilitat de reconstruir-les, ja que Israel no permet l’entrada de materials de construcció.

El bloqueig també provoca que la majoria de nens i nenes estiguin insuficientment nodrits i que més de la meitat de les dones pateixi de manca de ferro a la sang i la conseqüent anèmia. Moltes de les infraestructures hospitalàries, però també escolars, han estat destruïdes. I hi ha continuats talls en el subministrament elèctric i en la distribució d’aigua potable. Els col·lectors d’aigües brutes estan esbotzats, fet que comporta la dispersió d’aigües negres i provoca malalties associades: el tifus, la diarrea, el còlera… que afecten especialment la població més jove.

Cercant refugi altre cop

A Síria, on els refugiats palestins gaudien d’una situació una mica millor que a d’altres estats veïns, tot es va acabar amb la repressió de la revolta i l’estratègia de terra cremada del règim d’Al Assad. Els palestins, com la resta de sirians,  es van veure obligats a prendre partit, mentre la guerra avançava arreu del país i els bàndols en combat es multiplicaven. Els palestins han compartit la dissort amb la resta de sirians: han compartit la fugida a través de les fronteres i el mar, han patit les dures condicions imposades pels estats als camps de concentració (que no de refugi). Els palestins, però, ja tenien consciència del que és ser refugiat, ja sabien de les mancances i les penúries, i l’estigma que aquest condició comporta. Saber-ho, però, no els estalvia el patiment, ni les privacions, només els fa més forts per aguantar-les.

Ara els refugiats, palestins, sirians, afganesos i pakistanesos, saben què comporta aquesta “Europa Fortalesa”. Una Europa de 350 milions de persones, en la que els seus països són incapaços d’acollir menys de 2 milions de refugiats. Una Europa insolidària que vol ignorar que s’ha enriquit amb l’espoli i les guerres als països d’on ara provenen els refugiats. Una Europa que es tanca en el racisme per rebutjar el deure d’acolliment solidari.

El cinisme no té límits, a sobre de les runes de Deir Yassin s’hi va construir el museu de l’Holocaust.

Isidre Pallàs. Membre de la Campanya Internacional pel Boicot, les Desinversions i Sancions contra Israel, a Catalunya.

 

 

 

 

 

 

Anuncis