Articles per a l’anàlisi i la reflexió I: “La frontera sud”

Fa poques setmanes va fer tres anys dels fets de la platja del Tarajal, a Ceuta. Va ser el 6 de febrer del 2014, de matinada, quan un grup de persones, majoritàriament nois de països subsaharians, que intentaven arribar nedant a la costa de Ceuta per entrar a Europa, van ser rebutjats per la Guàrdia Civil amb bales de goma i pots de fum, la qual cosa va provocar la mort d’almenys 15 d’ells i la desaparició de molts altres.

I també va fer un any de la preestrena a Barcelona del documental “Tarajal: desmuntant la impunitat a la frontera sud”, on vaig assistir i vaig quedar impactada. Durant aquest any he estat dues vegades a Ceuta, coneixent i col·laborant amb l’Associació Elín, que dóna acollida i suport als residents del CETI (Centro de Estancia Temporal de Inmigrantes), i m’he mantingut vinculada amb alguns d’ells, per telèfon, visitant-los i rebent-los a casa un cop han arribat a la Península. Així de fort va ser l’impacte…

foto-tarajal

A la frontera sud fa anys que es produeixen irregularitats i vulneració de drets humans. Fa anys que es va posar una tanca, que es va anar fent més alta (3 metres, 6 metres…) i més perillosa (rematada amb concertinas a dalt de tot, filferros amb pues tallants que provoquen ferides i, segons com, la mort…). Fa anys que hi ha un acord amb el Marroc perquè faci la feina bruta, perquè no deixi passar els immigrants a territori espanyol, com sigui… Fa anys que es practiquen devolucions en calent, tot i ser il·legals… Fa anys que es posen obstacles per a fer la sol·licitud d’asil a què té dret tota persona, de manera que, com diu la responsable de l’ONU per als refugiats, resulta estrany que mentre el 65% dels refugiats del món són persones de països subsaharians, a Ceuta i a Melilla no hi hagi pràcticament cap sol·licitud d’asil…

Però sembla que fins ara, fins que l’any passat es va produir l’arribada massiva de persones fugint de la guerra de Síria, Afganistan,… a les costes gregues, a la frontera est d’Europa, no hem pres consciència del que feia temps que passava tan a prop de casa, a la nostra pròpia frontera, a la que és responsabilitat de l’Estat Espanyol. Perquè el que ha passat a l’est d’Europa, on s’han aixecat tanques, s’han posat concertinas (fabricades a Màlaga, on no donen l’abast d’encàrrecs…) i s’ha fet un Tractat vergonyós amb Turquia (l’altre país a qui s’ha encarregat la feina bruta) no ha estat més que copiar el model de control de fronteres aplicat al sud, el qual ha estat qualificat d’exitós… I és així que, mirant lluny, i adonant-nos de la barbàrie, hem descobert amb més claredat la nostra hipocresia en silenciar el que fa temps que tenim a tocar i no afrontem, i finalment potser ens hi hem posat mans a la feina, fent conèixer la realitat que es viu a Ceuta i Melilla, denunciant la política de fronteres de l’Estat Espanyol i exigint responsabilitats i justícia davant les morts injustificades de persones que tan sols volen buscar una oportunitat a la vida, volen viure amb llibertat i dignitat…

A Ceuta i Melilla, per ser llocs fronterers enclavats dins el territori marroquí, s’hi donen algunes situacions particulars, que necessiten ser afrontades i resoltes perquè aquestes ciutats autònomes deixin de ser llocs de no-dret, llocs on els drets humans es veuen conculcats cada dia, llocs on es justifica l’injustificable en nom de la seguretat i del control de fronteres.

El que més es coneix pels mitjans de comunicació són les entrades de persones provinents de països subsaharians en saltar la tanca o vorejar-la per mar en una embarcació precària. Sovint el focus es posa en la il·legalitat del fet: no es pot saltar una tanca ni passar una frontera sense la documentació adequada. Sovint també es dóna informació esbiaixada, parlant d’invasió i de violència per part de les persones immigrants. El que no s’explica és que les persones es veuen obligades a fer servir aquestes vies per manca de vies legals i segures per a poder arribar a Europa, per a poder exercir el seu dret a la lliure circulació i a anar a viure, estudiar, treballar, etc. en un país diferent del propi. El que no s’explica és que l’externalització de fronteres fa recular cada cop més la frontera sud de Europa, la qual, de fet, ja no se situa a l’Estret de Gibraltar, o a Ceuta i Melilla, és a dir a la frontera amb Marroc, ni tan sols més avall, a la frontera amb Algèria, sinó que hores d’ara ja està per sota dels països de l’Àfrica occidental, ja que amb molts d’ells l’Estat Espanyol ha signat acords bilaterals perquè no expedeixin visats als seus ciutadans per a venir a Europa, donant-los a canvi diners, la mala anomenada Ajuda al Desenvolupament, que sovint no arriba al poble ni acompleix la seva finalitat. I el que tampoc no s’explica és la violència que pateixen les persones que intenten, malgrat tot, aquest camí, tant per part de la policia dels diferents països que creuen -molt especialment la del Marroc- com per part de les màfies que els ajuden a passar a canvi d’enormes quantitats de diners mentre els ofereixen serveis sense garanties on el risc de la seva vida és evident.

Una altra situació greu és la que viuen els menors no acompanyats. Majoritàriament són menors adolescents marroquins, amb famílies en situació de risc d’exclusió, que han abandonat els estudis i busquen guanyar uns diners, a vegades per a sobreviure, d’altres per a ajudar econòmicament les seves famílies.  Als centres de menors no hi ha suficients places per a atendre’ls, i malviuen als carrers, en grup, rebent un tracte dur i agressiu tant per part de la policia com de la població, fins que poden infiltrar-se en un vaixell en direcció a la península, en un pas mes de la seva aventura vital, a provar sort…

valla-ceuta

Fotografia: José Palazón

I la tercera situació anòmala és la que protagonitzen les dones porteadoras, que treballen passant mercaderies a peu, pel pas fronterer del Tarajal, per a obtenir uns ingressos mínims que permetin cobrir necessitats bàsiques de la seva família. L’anomalia comença quan tenim en compte que estem parlant de pas de mercaderies per una frontera, sense cap control. Això succeeix perquè el Marroc manté que Ceuta i Melilla són ciutats del seu territori. Així, els productes comprats a Ceuta (provinents de l’Estat Espanyol) que una persona porta al damunt no tenen cap impost quan passen la frontera. Portat a l’extrem, significa que tot allò que una persona pugui carregar-se a l’esquena passarà sense tributar, i provoca que hi hagi persones que paguin aquest servei a les porteadoras per a fer el seu negoci particular. Cada matí, abans que surti el sol, una multitud, principalment dones, s’encamina als magatzems majoristes que hi ha al costat del pas fronterer, es carreguen fardells de fins a 80 Kg, ja preparats (en realitat ni saben què contenen), i fan llargues cues, aguantant fred, calor, empentes, discussions i tota mena d’abusos… per a passar-los a l’altre costat, al Marroc, on algú els recull i els dóna, a canvi, 3-4 euros. Després d’un dia de feina en condicions esgotadores poden haver guanyar uns 10-15 euros,  amb els quals subsistirà mínimament la seva família…

Des de Girona Acull fa temps que cridem “obrim fronteres”, “benvingudes refugiades”, “els drets humans no tenen fronteres”… perquè som conscients que les persones que marxen dels seus països empeses per circumstàncies com la guerra, la violència, la manca d’oportunitats, les injustícies, les discriminacions… ho fan de manera forçada, per a salvar la seva vida i la dels seus… i hi tenen tot el dret!! I com sempre que hi ha un dret implica que algú hi té un deure, diem també que som nosaltres, països rics, d’Europa, del nord, qui tenim el deure d’acollir aquestes persones, ja que és el sistema econòmic que hem muntat per al nostre benefici el que genera més i més desigualtat, que desequilibra el medi ambient, que expolia les riqueses i esgota els recursos naturals… causant les migracions.

Sí, volem acollir ara mateix, les persones que ja fa temps que són aquí i les que ja fa massa temps que són pel camí i no poden esperar més… Però alhora volem treballar per a canviar aquest sistema que mata, que empobreix i que esclavitza les grans majories, perquè només incidint en les causes resoldrem de manera definitiva un problema que no és natural sinó totalment evitable i tremendament urgent.

Escrit per Flora Ridaura Isern.  Educadora social, treballa a l’Àrea de Sensibilització i Drets de Càritas Girona. Forma part de la Plataforma Girona Acull.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s