La vulneració dels Drets Humans a Hondures

IMG_20170517_100420 (1).jpg
Avui, dimarts 22 de maig, a la CASSOLADA OBRIM FRONTERES, que fem cada setmana per reivindicar els drets de les persones migrades i refugiades, comptarà amb la presència del Pare Melo, defensor dels drets humans a Hondures. A les 19:30 a la plaça Independència)
I just després, es durà a terme la xerrada “La vulneració dels Drets Humans a Hondures”, que organitza l’Associació Social i Cultural d’Hondurenys a la Província de Girona, amb la col·laboració d’entitats de la ciutat com Girona Acull. A les 20h a la Casa de Cultura.
El col·lectiu hondureny és molt present a comarques gironines, però és molt desconeguda la situació de violència, també institucional que es viu en el seu país, fet que els obliga a marxar.  Creiem que la visita del Pare Melo és una oportunitat boníssima per apropar-nos i conèixer més sobre aquesta situació. No us hi perdeu!
No us ho perdeu, és una ocasió única per apropar-nos i conèixer més de la situació a Hondures!
* Per tant, avui no hi haurà assemblea. Ens tornarem a reunir el dia 29 de maig, a les 20h al Centre Cívic del Barri Vell.

Articles per a l’anàlisi i la reflexió VI: “La guerra de Síria: moltes veritats incòmodes”

Des de fa uns sis anys es desenvolupa una cruel guerra civil a Síria, una guerra que està originant una crisi de desplaçats i refugiats d’enorme magnitud (segons dades de les Nacions Unides, en 2016 el nombre de refugiats sirians es xifrava en quasi 5 milions de persones). La visió que tenim d’aquesta guerra, que és l’origen de l’enorme problema humanitari, és la que ens transmeten els mitjans de comunicació: hi ha un sàtrapa, Bassad al Assad, que ha governat amb ma de ferro Síria durant dècades, i que està intentant reprimir els moviments de contestació armada que han sorgit per tot arreu el país. L’alçament contra el tirà és ja de tal magnitud que al Assad té realment problemes per derrotar aquesta oposició armada, i allò ha degenerat en l’esmentada guerra civil i el patiment monstruós de la població.

És cert que de tant en tant es filtren certes notícies que mostren una realitat més calidoscòpica i complexa sobre el terreny. D’una banda, l’oposició armada està formada per desenes de grupuscles d’orientacions diverses, alguns d’ells aliats de Al Qaeda i altres (típicament menys nombrosos) per faccions laiques o moderades. D’una altra banda, molts d’aquests grups estan rebent suport financer i militar de les potències de la zona i dels EUA, i de fet alguns dels més afavorits pel gran país americà són les faccions islamistes extremistes. Tot això ens fa replantejar-nos algunes de les idees que tenim sobre el que veritablement està passant allà; és obvi que al Assad és un governant corrupte i tirànic, però les intencions del que estan actuant allà, sobre tot les potències estrangeres que han fet de Síria un macabra tauler d’escacs, no són gaire clares. I si la situació ja era prou embolicada durant els primers anys d’aquesta guerra que va esclatar al final de 2011, des de fa uns tres anys ha sorgit un nou element de conflicte però també de confusió: l’arrelament de l’Estat Islàmic a una terra de ningú, compresa entre Síria i Irak. Un Estat Islàmic que va sorgir del no res, amb relacions tèrboles amb les diverses parts implicades.

Potser hi ha alguns motius no sempre explicitats que estan a l’arrel d’aquesta crisi humanitària de grans dimensions que sovint es tractada amb una fredor esgarrifosa pels governants europeus. Justament en aquest article vull emfatitzar un problema del que mai no se’n parla als mitjans, i que té molt a veure no només amb el que està passant, sinó que ens indica que pot passar en el futur: el paper dels recursos naturals en la guerra de Síria.

Comencem pel principi. Fins fa uns 20 anys, Síria era un modest productor i exportador de petroli. No era un dels grans productors mundials, però la seva producció li assegurava uns ingressos continus, apreciables per l’economia d’aquest país. Amb el que guanyava amb el petroli, Síria podia finançar amb escreix la compra d’aliments a l’exterior i encara li sobrava diners per altres importacions. Malgrat la manca de llibertats, l’economia del país no anava del tot malament.

Va passar, però, que la producció de petroli sirià va arribar al seu màxim l’any 1998 i des d’aleshores va començar una suau però contínua davallada (veure figura aquí sota).

imatge 1.png

Aquest fenomen de davallada, conegut com a pic del petroli o peak oil, no és res excepcional (65 països del món ja han superat el seu peak oil) ni té a veure amb la manca d’inversió: és un fenomen al qual la geologia i la termodinàmica acabant imposant-se als factors econòmics (que són importants però que al final queden relegats). El cas és que com el consum interior de Síria continuava pujant però la seva producció ja davallava els ingressos per la venda del petroli del país eren cada vegada més reduïts, i el govern va començar a pujar impostos i reduir prestacions. Això no és tampoc res nou i també s’ha observat en altre països. Al cas de Síria, però, la pau social relativa amb el govern autoritari de al Assad es fonamentava en la conservació d’un cert nivell de vida que justament amb la caiguda d’ingressos petroliers començava a trontollar.

Per acabar-ho d’adobar, durant els anys 2011 a 2015 Síria va patir la sequera més intensa que havia conegut els últims 900 anys, segons mostren estudis recents, i això va fer que les collites d’aquests anys fossin molt inferiors als dels anys precedents. Juntament amb la davallada dels diners del petroli disponibles per comprar aliments fora, Síria va patir una forta carestia d’aliments i això va provocar les primeres revoltes cap al 2011, que van arribar al seu zenit vers 2013. Si aquesta sequera és una conseqüència del canvi climàtic que està patint el planeta és quelcom encara sota discussió acadèmica, però aquest tipus d’efectes és justament el que caldria esperar a la regió com a conseqüència de la desestabilització climàtica antropogènica.

Aquest dos factors (davallada d’ingressos petroliers i menors collites) segurament han contribuir a desestabilitzar un país  que és un mosaic de cultures i corrents religioses i que es mantenia unit sota el ferri puny de al Assad. Això es pot ajudar a comprendre per què l’esclat es va produir quan es va produir, però encara falta una peça més al trencaclosques: el per què  de l’auge de l’Estat Islàmic.

Durant els primers anys de la guerra, les potències occidentals es van mantenir completament al marge, malgrat les atrocitats comeses per les tropes del govern sirià que explicaven els que fugien de la guerra; al cap i a la fi, Síria no és més que una casella marginal al gran tauler geostratègic global. Cap al 2014, però, al temps que les milícies opositores es rearmen i apareix per primer cop l’Estat Islàmic, comença a haver un interès creixent pel país, que al meu entendre culmina amb l’entrada de França a la guerra al setembre del 2015 i els atemptats a Paris dos mesos més tard. L’Estat Islàmic, que un podria pensar que hauria d’estar format per grups poc organitzats i no excessivament ben equipats, demostra ser en aparença un enemic formidable al qual els poderosos exèrcits occidentals no són capaços de doblegar, malgrat de que es tracti d’una estructura organitzativa fàcil d’identificar i d’atacar (contràriament al que passa amb la guerra de guerrilles que practica Al Qaeda). Què es el que se’ns escapa aquí?

Passa que el món va passar un punt crític pel seu futur als volts dels anys 2014-2015, però que malgrat la seva importància ha passat molt desapercebut i menys explicat. Passa que el món al seu conjunt va probablement passar el seu peak oil el 2015.

La gràfica que veuen més a sota va aparèixer a l’últim informe anual de l’Agència Internacional de l’Energia (AIE, organisme que depèn de l’OCDE), el World Energy Outlook 2016. En aquesta gràfica es mostra l’evolució que l’AIE preveu per la producció i demanda de petroli pels propers anys.

imatge 2.png

Com la gràfica fa palès, l’AIE estima que en algun moment al voltant de 2017-2018, la demanda global de petroli (la línia de puntets lila) passarà per sobre de la oferta assegurada de petroli (la suma de les franges de diversos colors, cada un d’ells representant un tipus d’hidrocarbur líquid diferent). Que tal cosa no acabi de passar depèn de la posada en marxa de nous projectes, que ara mateix estan paralitzats, fonamentalment per que els seus costos d’operació són excessivament elevats, en molts casos per sobre del 110$ per barril. L’actual escenari de preus del barril pels volts dels 50$ (que té més a veure amb l’estancament econòmic a la Xina, l’Índia i en menor mesura a Europa que amb preteses i inexistents millores en eficiència) fa que les companyies ni somiïn a posar en línia nous projectes, i en aquest sentit l’AIE fa bé de no comptar-hi pel moment. Una altra qüestió és que l’aturada tan brusca d’inversió en nova exploració i desenvolupament de jaciments per part de les companyies pot acabar desencadenant una caiguda abrupta de la producció i un sobtat pic de preus, però això seria motiu per un altre article.

Podem guanyar una mica més de perspectiva obrim el pla sobre la Figura 3.16 de l’AIE que mostrem més amunt: si en comptes de mostrar només un període relativament curt, de 10 anys, com fa l’AIE, agafem les dades que dona el propi informe i les representem fins al 2040, el que veiem és encara més inquietant.

imatge 3

En obrir el zoom veiem que tot indica que el peak oil global es va produir al voltant del 2015. La feblesa per la demanda dels principals consumidors degut als seus problemes econòmics ha deprimit el preu massa temps i això fa que la caiguda de producció de petroli acabarà sent, probablement, més ràpida i més caòtica del que es preveu aquí. Però el petroli és, encara avui en dia, la principal font d’energia que mou el món (el 35% de l’energia primària global, d’acord amb l’anuari estadístic de BP de 2016). Necessitem el petroli, encara el necessitem i molt, i no ens podem permetre que el seu subministrament es vegi en perill, com a mínim no per a Europa. És aquí on la casella de Síria guanya un pes geostratègic enorme, degut a la seva proximitat als últims pous de petroli de qualitat del món, els del Kurdistan iraquià.

Malgrat la restauració d’un govern central a l’Irak, les gents del Kurdistan iraquià porten anys actuant amb molta autonomia amb respecte a Bagdad. La irrupció de l’Estat Islàmic ha obligat als kurds a retrocedir i alguns pous importants estan a hores d’ara sota el control d’EI. EI fa servir el petroli que extreu d’aquest pous per autofinançar-se, comprant armes, aliments i subministraments bàsics. Hi ha tres punts de la frontera entre Síria i Turquia que a dia d’avui són molt concorreguts: fileres de desenes de camions pugen carregats de petroli i baixen carregats de diners, armes i subministraments. Són les línies d’avituallament d’EI, ben visibles des de l’aire. Així les coses, semblaria que és molt fàcil posar EI de genolls, simplement destruint aquestes fileres de camions. Això devia ser el que pensava el pilot rus que atacava una d’aquestes fileres quan va ser abatut per les defenses antiaèries turques (amb l’excusa de que havia entrat a l’espai aeri turc durant tres segons).

Els interessos de Turquia en aquest assumpte tan lleig es comprenen més bé quan se sap que els camions que es fan servir per avituallar EI són de l’empresa turca BMZ, propietat de Bilal Erdogan, fill d’actual president de Turquia. En quant als interessos d’Europa, no són més nets: a EU l’interessa que la situació es mantingui per què EI està venent el petroli a un terç del preu del mercat internacional, petroli que majoritàriament acaba a Europa doncs des de Turquia aquesta és la seva sortida natural. És a dir, per Europa mantenir un EI a Síria i el noroest d’Irak li va molt bé, i malgrat la fragilitat de la logística d’EI, que li fa militarment molt vulnerable, Europa s’està dedicant a fer veure que lluita a Síria però no és veritat.

Que Europa faci o participi en la creació de falses guerres que l’afavoreixen no es res nou sota el Sol, però aquest assumpte tan desagradable ens hauria de fer pensar dues coses. Primera, que els nostres governants tenen una doble responsabilitat moral amb els refugiats, doncs ja no és només el fet de que els tanquin les portes d’Europa als nassos, sinó que a sobre Europa és responsable d’aquesta guerra. Segon, que els nostres dirigents ja han demostrat a bastament la seva falta de miraments amb la població civil, aquí i a altres parts del món on es troben els recursos que s’ambicionen. La canallada que s’ha fet a Síria podria repetir-se a altres països del món; de fet, tenint en compte la nostra trajectòria i que la producció de petroli comença a davallar, el que hauríem és d’estar preparant-nos per contestar el següent atropellament als drets humans. Europa té els seus ulls posats a diversos països de l’Àfrica (Nigèria, Gabó, Guinea Equatorial, Congo) però el que més em preocupa per la seva proximitat a casa nostra és Algèria. No hauríem de permetre que els nostres governants decideixin que és el moment de saquejar els últims recursos del país norteafricà, no en el nostre nom. De tots nosaltres depèn aturar aquesta bogeria que de fet no ens porta enlloc, que no solucionarà el problema del peak oil però que deixarà molts més problemes i molt més patiment.

Antonio Turiel. Doctor en Ciències Físiques i investigador del CSIC a Barcelona.  Segueix l’evolució de la producció de petroli en el blog:  http://crashoil.blogspot.com.es/  i es va fer popular en els cercles ecologistes i decrecentistes per postular que ja hem arribat al Peak Oil (o màxima producció de petroli).  Ha escrit el llibre: “Un futuro sin más” i últimament descata su posicionament en relació al Capitalisme com a sistema que s’ha basat en l’explotació desmesurada dels recursos naturals i l’enfonsament d’aquest sistema econòmic per l’esgotament dels recursos.

Us esperem al pati “La nostra Frontera Sud” que muntem Girona Acull per a Temps de Flors

La Plataforma Girona Acull munta un pati sobre la Frontera de Ceuta i Melilla per Temps de Flors!

IMG-20170512-WA0015 (1)

Per Temps de Flors la nostra ciutat s’omple de flors i de visitants.
Tot i els inconvenients que això genera, a Girona Acull també hem pensat que és una molt bona oportunitat de fer arribar el nostre missatge a moltes persones a qui normalment no arribem. És per això que fa setmanes que el nostre company Ricard Prat amb nosaltres com a ajudants hem estat treballant per donar forma al pati nº 74 de Temps de Flors 2017.

Amb una idea molt impactant pretenem posar davant dels ulls de milers de persones les vulneracions dels Drets Humans i les injustícies que ocorren a la Frontera Sud (Ceuta i Melilla).

Ens ha d’indignar totes i cada una de les fronteres que es tanquen per no deixar a persones com vosaltres i com nosaltres tenir un futur millor, però encara amb més motiu amb la que està a l’Estat Espanyol: la Frontera Sud.

Us esperem el dissabte 13 des del matí, fins al diumenge 21 a la tarda al Mirador del Carrer de les Dones (pati 74, molt a prop de la Catedral i de La Sopa) !

L’ubicació exacta la trobareu clicant a aquest enllaç de Google Maps: https://goo.gl/maps/h9E1N19Gp6M2

IMG_20170512_123559

Què volem dir amb això de #volemacollir ? Dimarts 9 de maig en parlarem!

9 maig xarxes

 

El proper dimarts, 9 de maig, #GironaAcull i Metges del Món Catalunya us proposem un diàleg que considerem indispensable:
Debatrem amb tres persones que han sigut acollides sobre què vol dir #volemacollir, què implica l’acollida, quins obstacles troben les persones quan arriben a un lloc nou, si Girona és realment una ciutat acollidora…

Podrem escoltar i parlar amb en Moustafa Abdullah Alkhatib, sirià que va arribar a Girona fa dos mesos, en Saady Suazo de Asociación Social Cultural de Honduras en la Provincia de Girona que fa dos anys que viu a Salt i en Josep Busó, exiliat republicà a França, que viu a Girona.

Us hi esperem per xerrar, aprendre i compartir experiències el dimarts 9 de maig, a les 19h. A la sala polivalent del Centre Cultural La Mercè (pujada de la Mercè, 12. Girona)!

Articles per a l’anàlisi i la reflexió V: “Per què l’exèrcit no garanteix la seguretat que demana la població civil”

Des que Espanya va entrar a formar part de l’OTAN (1982), s’ha participat en la Guerra del Golf (1991), la de Iugoslàvia (1999), la d’Afganistan (2001), la d’Iraq (2003) i la de Líbia (2011)… Més de trenta anys participant en agressions protagonitzades pels EUA i els seus aliats de l’OTAN amb conseqüències terribles per a milions de persones, la majoria civils. Aquesta ha estat la contribució del nostre país en la seguretat col·lectiva.

cartell otan no. Coordinadora de Catalunya d'Organitzacions Pacifistes

Cartell pel No al Referèndum sobre la permanència en l’Aliança Atlàntica (1986)

Paral·lelament, estudis i enquestes rebel·len que els principals problemes de la població espanyola són (i per aquest ordre[i]): l’atur (72.3%), la corrupció i el frau (44.8%), els problemes de índole econòmica (22%), els polítics en general, els partits polítics i la política (20.5%), la sanitat (11.7%), els problemes d’índole social (10.8%) i l’educació (10.3%)… Deixant al final del llistat com a principals problemes a l’Estat: les guerres en general (0.0%), el terrorisme internacional (0.6%), els nacionalismes, l’estatut de Catalunya i l’independentisme (1.8%), la falta d’acords i la inestabilitat política (2%) o la inseguretat ciutadana (3%) entre molts d’altres.

Així doncs, i contràriament al que se’ns intenta fer creure, el model de defensa militar (armamentístic i totalitari) no serveix per a afrontar els riscos i agressions de la població del nostre país, ja que la inversió militar i armamentista no és una prioritat de la ciutadania, i no respon en absolut a les seves preocupacions i problemes reals.

L’any passat (el 2016) es van destinar, en tot el món, 1.676 bilions de dòlars (tots ells diners públics) a la despesa militar[ii]. Així mateix, tots els governs europeus de països membres de l’OTAN van acordar de destinar un mínim del 2% del seu PIB a defensa, a la vegada que creaven nous sistemes de finançament per a investigació i desenvolupament militar[iii]. Coneixent que actualment Espanya hi dedica un 1,57%, això implica un augment durant els propers anys de la inversió pública espanyola en l’economia de la guerra.

Es constata, doncs, que l’economia de la guerra no deixa de créixer. Segons l’informe SIPRI, entre el 2012 i el 2016 s’han venut més armes al món que en qualsevol altre quinquenni des del 1990. Espanya ho ha fet exportant principalment a Austràlia, Aràbia Saudita i Turquia amb la vergonyosa classificació d’ocupar el setè lloc en el rànquing mundial d’exportació d’armes i  venent a països que participen activament en conflictes armats i on es vulneren sistemàticament els drets humans.

gràfic venda d'armes

L’Estat espanyol no només inverteix els diners púbics en la seguretat col·lectiva que dicta l’OTAN, sinó que preveu augmentar-los. Entenent que l’OTAN acostuma a servir als interessos del Pentàgon (els EUA són la primera potència mundial en exportació d’armes, ostentant l’esfereïdora  xifra d’exportar un terç de totes les armes que es venen al món) i que aquest país segueix les instruccions de les seves multinacionals que abans d’intervenir en un conflicte han fet un minuciós estudi de costos i beneficis; queda clar que les actuacions d’aquest exèrcit “col·lectiu” no són en pro dels Drets Humans ni de la “seguretat col·lectiva”. I cal preguntar-se per què Espanya continua formant part de la que és la principal amenaça institucional a la pau i a la seguretat mundial.

Els bombardejos, els embargaments i les accions que afecten directament les poblacions civils  receptores de les “intervencions de l’OTAN” són presentades com a Guerres humanitàries, o ofensives militars humanitàries sota el pretext de la Responsabilitat de Protegir (R2P en sigles angleses) la població civil i la democràcia dels estats. Una nova forma de conquerir el món que garanteix la continuïtat de l’espoli dels recursos naturals que realitzen els 28 països membres de l’OTAN cap a la resta d’estats i regions del món.  Unes guerres ordenades i dirigides –en alguns casos- sense ni tan sols el consentiment del Consell de Seguretat de les Nacions Unides del qual l’OTAN n’és subsidiària[iv] i, per tant, al marge de la legalitat internacional.

I l’estratègia de domini estesa des de l’OTAN arriba també a justificar les intervencions de les Forces Armades Espanyoles al món, incorporant noves doctrines militars que pretenen afegir a l’acció bèl·lica totes les altres capacitats de l’estat.  Així, s’apodera del lideratge de l’ajuda humanitària civil amb la denominada Ajuda humanitària i militaritza les polítiques de cooperació mitjançant les missions a l’exterior i la participació a la Força de Resposta de l’OTAN[v] (NRF en anglès)… O presentant com a “civils” les empreses militars privades que actuen directament en l’ofensiva i són coprotagonistes de la proliferació del comerç d’armes mundial.

Mentre la població espanyola veu amenaçada la seva supervivència a causa de l’atur i la corrupció, l’Estat espanyol, membre de l’OTAN, veu que totes les amenaces provenen del “Sud”, sense qüestionar-se la desestabilització que han produït les seves intervencions militars, ni les amenaces que el nostre modus vivendi representen per al Sud, resultat d’una globalització impulsada des d’Occident. Sembla que ningú se n’adoni que s’intervé en aquelles amenaces a la seguretat de les rutes del tràfic del comerç internacional, de les que depenen les matèries primeres i les energies cap a Occident en nom d’una democràcia i d’una responsabilitat (R2P) que no existeixen en els despatxos, ni en les institucions que intervenen en les missions.

Durant el 2016 Espanya ha destinat més de 17 mil milions d’euros (diners públics) a Defensa. Això, representa -segons els estudis del Centre Delàs[vi]– un 4% del pressupost total de l’Estat. Si realment es volgués protegir la ciutadania i garantir la seva seguretat, s’haurien d’haver destinat aquests 17 mil milions a Polítiques Socials i Econòmiques, que són les que realment garanteixen la plena democràcia i seguretat col·lectiva. Però l’Estat Espanyol ha disminuït la inversió pública en un 32% en el foment del treball, un 59% en infraestructures i un 24% en recerca, tres àmbits reals del foment de l’economia i la creació d’ocupació.[vii]

Si realment existís una coalició preocupada per aquesta seguretat col·lectiva, caldria imaginar com hauria pogut ser la seva intervenció a Afganistan, a Iraq o al Iemen. Una intervenció civil que realment anés enfocada a resoldre les amenaces i necessitats de la població d’aquests països i no als interessos comercials de la coalició com fa l’OTAN. En el cas del Iemen (sortida alternativa al Golf Pèrsic per a les exportacions petrolieres i situada a la regió per on circula el 8% del comerç mundial), quins són els interessos reals de les forces de seguretat col·lectiva en les que participen les Forces Armades Espanyoles?

Les suposades bondats humanitàries de les Forces Militars Espanyoles i les de l’OTAN es desmenteixen i aquests recursos, o una part d’ells, es podrien destinar al desenvolupament de l’economia real i productiva del nostre país o al desenvolupament humà de la població mundial. Els nous Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS)[viii] que marquen la nova agenda internacional per eradicar la pobresa, protegir el planeta i assegurar la prosperitat per a tothom, es podrien assolir en els propers anys amb el pressupost mundial destinat a la guerra.

Cap exèrcit és capaç de garantir la plena ocupació, la persecució de la corrupció i el frau de la classe política i les empreses, o els problemes d’índole econòmica que tant preocupen a la població. Les amenaces reals que existeixen avui a casa nostra són unes amenaces que s’han d’afrontar des de les polítiques de la Seguretat Humana[ix] i no des de les polítiques de la Seguretat Militar.

Núria Cuadrat, tècnica d’Educació pel Desenvolupament. Coordinadora d’ONG Solidàries
__________________________________________________________________________________________________________________________________________
[i]Font: Actualització enquesta març 2017 sobre els 3 principals problemes que existeixen actualment a Espanya: http://www.cis.es/cis/export/sites/default/-Archivos/Indicadores/documentos_html/TresProblemas.html
[ii] SIPRI
[iii]NATO Wallesagreement:http://www.nato.int/cps/en/natohq/official_texts_112964.htm
[iv]L’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (en anglès NATO, North Atlantic Treaty Organization) és una aliança militar intergovernamental basada en el Tractat de l’Atlàntic Nord o Tractat de Washington firmat el 4 de abril de 1949. L’article 7 del Tractat afirma el caràcter subsidiari de l’OTAN respecto de l’ONU.
[v][v]Fuerza de Respuesta OTAN. España, punta de lanza VJTF: http://www.defensa.gob.es/brigada-vjtf/es/que-es-nrf.html
[vi]La Despesa Militar d’Espanya:http://www.centredelas.org/ca/base-de-dades/pressupost-militar-a-espanya/despesa-militar-d-espanya
[vii]Font:http://www.centredelas.org/images/informe26_cat_web.pdf
[viii]ODS:http://www.un.org/sustainabledevelopment/es/objetivos-de-desarrollo-sostenible/
[ix]Concepte de Seguretat Humana:http://www.un.org/humansecurity/es/content/el-concepto-de-seguridad-humana

 

Avui, dilluns 24 d’abril: ASSEMBLEA i CASSOLADA

Avui és dilluns, i com comencem cada setmana la Plataforma Girona Acull?

Amb la CASSOLADA OBRIM FRONTERES. Et convidem a participar-hi i exigir el respecte real als Drets Humans (19:30h, Plaça Independència)

Just després ens reunim en ASSEMBLEA, oberta a tothom que vulgui col·laborar amb Girona Acull (20h, Centre Cívic del Barri Vell).

Seguim treballant, gra de sorra rere gra de sorra. T’hi esperem!!!
#GironaAcull

assemblea

#GironaAcull per Sant Jordi

Bon Sant Jordi a totes i tots!

 

Ens trobareu a la plaça Catalunya de Girona fent parada.

Veniu a comprar les roses solidàries per Síria, les banderoles i samarretes de Girona Acull.

 

També tenim els llibres infantils solidaris amb les ONGs Open Cultural Center i ProemAID.

 

Us hi esperem!

#GironaAcull