Avui, dilluns 24 d’abril: ASSEMBLEA i CASSOLADA

Avui és dilluns, i com comencem cada setmana la Plataforma Girona Acull?

Amb la CASSOLADA OBRIM FRONTERES. Et convidem a participar-hi i exigir el respecte real als Drets Humans (19:30h, Plaça Independència)

Just després ens reunim en ASSEMBLEA, oberta a tothom que vulgui col·laborar amb Girona Acull (20h, Centre Cívic del Barri Vell).

Seguim treballant, gra de sorra rere gra de sorra. T’hi esperem!!!
#GironaAcull

assemblea

#GironaAcull per Sant Jordi

Bon Sant Jordi a totes i tots!

 

Ens trobareu a la plaça Catalunya de Girona fent parada.

Veniu a comprar les roses solidàries per Síria, les banderoles i samarretes de Girona Acull.

 

També tenim els llibres infantils solidaris amb les ONGs Open Cultural Center i ProemAID.

 

Us hi esperem!

#GironaAcull

La Jornada «Som RefuGi» recapta 5.000 € per finançar projectes de suport a persones refugiades. Moltes gràcies!!!

1abril

Us informem que la jornada “Som RefuGi” que vam celebrar el passat dissabte 1 d’abril a la plaça Constitució de Girona, organitzada en solidaritat amb les persones en cerca de refugi, ha obtingut uns beneficis de 5000€. Aquests diners, com havíem anunciat, es repartiran en parts iguals entre les entitats Open Cultural Center i Harraga, i el projecte de consultori mèdic de Farsia, al Sàhara.

Les entitats promotores de la iniciativa “Som RefuGi”, així com totes les persones a títol individual que van formar part de l’organització, volem fer arribar el nostre missatge d’agraïment a tothom que, d’una manera o altra, va permetre la celebració i l’èxit de la jornada.

Tant els centenars de persones que durant tot el dia vau participar en les activitats, com totes aquelles persones a títol individual, grups, proveïdors, entitats i altres agents que vau oferir la vostra col·laboració, heu de saber que sense vosaltres la jornada “Som Refugi” no hauria estat possible.

Així doncs, us donem les gràcies i us encoratgem a continuar treballant des dels diferents àmbits en suport a les persones refugiades i migrants, i per garantir l’accés als drets bàsics de totes les persones.

Moltes gràcies!

Associació Catalana d’Amics del Poble Sahrauí, Associació Cultural Apaga la Tele, Associació Cultural Burg de Sant Pere de Galligants, Casal independentista El Forn, Coordinadora d’ONGs Solidàries, Girona Acull, Open Cultural Center, Servei Civil Internacional

Articles per a l’anàlisi i la reflexió IV: “De refugiats, quotidianitats i normalitats”

El pas dels anys ha convertit les imatges de l’exili de 1939 en terribles. Igualment passa amb totes aquelles vinculades als anys de la II Guerra Mundial. La recuperació de la memòria de l’exili republicà els darrers temps, les han convertides en gairebé apocalíptiques, menyspreables. Argelers, Sant Cebrià, la Jonquera, la Vajol. Neu, fred, mantes, pluja, filferros. Molt de filferro. Les imatges són esgarrifoses i fereixen a qualsevol persona amb un mínim d’humanitat. Tingueren el mateix efecte en el seu moment? Segurament no. La normalització d’allò que no és normal és una constant en totes les societats al llarg de la història. Per a la societat francesa de 1939, amb el discurs del govern de “no estem preparats per a rebre tanta gent”, acompanyat de la por generada pels sectors més dretans que tractaven els exiliats com a terribles comunistes i anarquistes en el millor dels casos i com a delinqüents en el pitjor, generà un estat d’opinió de desconfiança, o fins i tot por, respecte els que havien fugit de la guerra, la repressió i la dictadura. Tot plegat ajudà a convertir aquelles imatges terribles en normals. Allò que en realitat era horrorós va acabar esdevenint quotidià. I no hi ha res pitjor per qualsevol injustícia que la normalització i la quotidianitat.

maxresdefault

El pas dels anys ens porta a jutjar els temps passats des d’un presentisme que ajuda poc a entendre’ls. No només això, jutgem des de la nostra lògica actual, pensant-nos millors que els nostres avantpassats perquè partim de la idea d’evolució social. Segur? L’anomenada guerra de Síria, l’arribada de gent que fuig de la misèria que el capitalisme genera -sí, aquell sistema que se’ns presenta com al que més benestar ha generat en tota la història-, la mort, també massiva, en aigües del Mediterrani de centenars d’éssers humans entre Itàlia i Àfrica, entre Grècia i Turquia, es converteixen en elements que qüestionen aquesta idea d’evolució que es troba subjacent en les nostres reflexions. Potser no serà que el que hem fet ha estat traslladar el problema de lloc? No és el mateix pensar que els refugiats eren els nostres avis i es trobaven a França que observar-los com a persones d’origen musulmà que es troben a Turquia, Grècia o Macedònia. Lluny, molt lluny. Allunyar el problema, desfamiliaritzar-lo de la nostra vida és una bona manera de desentendre-se’n. Si el següent que fem és quotidianitzar i normalitzar les imatges d’uns refugiats llunyans i diferents culturalment a nosaltres, la consciència pot seguir vivint tranquil·la.

Els mitjans de comunicació, amb honroses excepcions, ajuden poc a superar aquesta situació. En primer lloc cal tenir en compte la tendència política de cada mitjà. El 1939, la premsa conservadora inicià un procés de criminalització del refugiat. Le Figaró, Le Temps o Le Jornal llançaren titulars del tipus “França no pot acollir els refugiats espanyols”, “La invasió de milicians rojos”, “Terror roig” o “L’estat sanitari dels refugiats”.  Gent estranya i perillosa, per terrorista o malalta, entrava a França. El titular en realitat era una consigna. “El presunto terrorista sirio fugado entró como refugiado en Alemania” titulava El Mundo el 9 d’octubre de 2016.  “Sería muy desagradable si el terrorista es un refugiado” afirmava Merkel dies després segons La Vanguardia. El dubte criminalitza, culpabilitza, converteix en sospitós a tot aquell que fugia el 1939 i també el que ho fa en 2016.

refugiats actuals.jpg

La moda s’imposa a la notícia. El refugiat, com tants d’altres subjectes convertits en notícia, és una qüestió de moda, de tendència periodística, però res més. Són els mass media els qui decideixen quan una cosa és notícia o no. Quan convé que ho siga i quan no. Els primers mesos de 1939 els refugiats republicans aparegueren en els mitjans francesos i també en alguns d’altres països europeus. A mesura que anaren passant les setmanes, desaparegueren de portades, notícies interiors i acabaren no sent ni un breu. Argelers, Sant Cebrià o Ribes Altes ja no eren notícia. Però hi eren. I tant que hi eren. I les condicions que vivien eren lamentables, catastròfiques. Però ja no interessaven a uns mitjans que ens diuen en què hem de pensar, com hem de pensar i quan ho hem de fer. Quin lloc ocupen els refugiats actuals en els telenotícies de cada dia. És innegable que han anat perdent protagonisme. Ja no són portada. Ja no són tendència. Ja no són moda. Si no han desaparegut del tot és perquè els moviment socials continuen mantenint-los en la nostra memòria. Però la premsa no. I a més, les imatges de nens i nenes sota la pluja, entre el fang, malalts entre filferros, molts filferros, han estat normalitzades, quotidianitzades.

El 1939 foren els nostres avis i àvies, aquí en França. La recuperació de la memòria fa que les imatges ens colpeixen. No són normals. No formen part de la nostra quotidianitat. Són molt prop geogràficament. El 2017 són una gent estranya que no tenim aquí al costat sinó a l’altra punta de la Mediterrània. Com si això fos lluny. No perdem la memòria del present. No normalitzem ni quodianitzem allò que no és normal i no hauria de ser quotidià. La memòria és selectiva i de nosaltres depèn el no convertir-nos en una societat com la francesa de 1939 que arribà a conviure, per activa o per passiva, amb tota normalitat amb el terror dels camps de refugiats.

 

Antoni Rico i Garcia. Professor i historiador

Allò de “dues notícies juntes s’entenen millor” (o sis). Sobre la presència de l’exèrcit a l’ExpoJove.

Allò de que dues (o més) notícies juntes s’entenen millor, pren molt sentit en la situació que ha viscut Girona en els últims dies…

El nostre posicionament en contra de la presència de l’exèrcit en un espai educatiu com és l’ExpoJove és clar, igual que el de les entitats de cooperació i solidaritat que, en conseqüència, han decidit abandonar el Consell Municipal de Solidaritat i Cooperació.

Llegiu i traieu-ne les vostres pròpies conclusions…

  • NOTÍCIA 1:

Faran un codi ètic que traurà l’exèrcit de Fira de Girona” 31/05/2016 Diari Ara

  • NOTÍCIA 2:

El Patronat de Fira de Girona aprova crear un codi ètic per fomentar el respecte dels valors de la pau i els drets humans” 31/05/2016 Comunicat de l’Ajuntament de Girona

  • NOTÍCIA 3:

L’exèrcit tindrà stand a l’ExpoJove sense mostrar cap element bèl·lic” 15/03/2017   El Diari de Girona

  • NOTÍCIA 4:

Els militars assisteixen uniformats a l’ExpoJove” 5/04/2017 El Punt Avui

  • NOTÍCIA 5:

Convocan protestas contra la presencia del Ejército en ExpoJove” 4/04/2017 La Vanguardia

  • NOTÍCIA 6:

Les entitats de cooperació i solidaritat abandonen el Consell Municipal de Solidaritat i Cooperació de Girona” 6/04/2017 Coordinadora d’ONG Solidàries

webweb2

Articles per a l’anàlisi i la reflexió III: “Refugiats, immigrants, diversitats”

Noam Chomsky, en la seva darrera conferència a Barcelona, començava la seva intervenció citant el Papa Francesc, i deia: “Els immigrants no són un perill, estan en perill”. Chomsky definia la crisi de la immigració com una crisi moral de les potències occidentals, incapaces de trobar solucions a les necessitats dels migrants actuals, malgrat disposar de mitjans. Sobretot perquè bona part de les crisis que afecten els països d’origen dels immigrants actuals són responsabilitat, directa o indirecta, del seu passat, per exemple, colonitzador, i del present, amb polítiques inequitatives que han agreujat més les desigualtats globals i que no han fet res per modificar un statu quo que, en part, es basa en no renunciar als privilegis que històricament han afavorit la seva hegemonia, a costa de la misèria dels altres.

Lamentablement, ja fa massa anys que la crisi de la immigració representa fonamentalment la crisi d’aquells que fugen desesperadament de la misèria, de la guerra, de la violència extrema, de l’horror diari i les atrocitats, de l’amenaça constant de la mort, de la violència sexual contra les dones, etc. No els deixem fer honor ni al seu qualificatiu. El refugi ha esdevingut una paraula buida, i només som capaços de veure enormes camps plens de tendes, o en el millor dels casos, construccions també precàries: Meres falses aparences de llar. Llars enmig del no res, que no escalfen, i que són incapaces d’aguantar els freds gèlids de terres llunyanes. Una crisi que, en paraules del malaurat Todorov, simbolitza la barbàrie més absoluta, emparada per unes institucions internacionals i uns estats indignes de definir-se com a democràtics, incapaços de gestionar amb una mínima dignitat i coherència un drama que probablement serà recordat com els camps d’extermini del segle XXI.

hivern camps.jpg

Fotografia de Ralph Baydoun

Todorov, que va viure en primera persona el totalitarisme i les migracions, i que va reflexionar magistralment sobre la barbàrie i la civilització a Europa, ens ha deixat en moments certament convulsos. El drama dels refugiats és la part visible d’una sèrie de dinàmiques socials i polítiques esfereïdores, i que sovint queden fora del pla principal. Guerres “modernes” (amb mercenaris fent d’exèrcits, i armes teledirigides matant com si d’un videojoc es tractés), comerç d’armes, interessos geopolítics inconfessables, normalització de la cultura de la violència, vulneracions constants dels drets humans, impunitat, són només algunes de les dinàmiques oblidades, i que ens ajudarien a entendre més clarament que el problema real no són els refugiats.  

Encara ara recordo amb sorpresa com, ja fa uns quants anys, en una xerrada sobre immigració, el ponent començà la seva intervenció amb la següent frase: “Estic en contra de la immigració”. Aquesta frase provocadora era matisada posteriorment, fent referència al caràcter involuntari que generalment defineix els moviments migratoris, i a la necessitat de revelar-se contra les causes que els provoquen. I és que no ens enganyem: des de fa segles, el sedentarisme ens defineix millor que el nomadisme. Les migracions són majoritàriament forçades, ja sigui per causes econòmiques, polítiques, ideològiques, ambientals, entre altres.

Així, es proposen falsos dilemes semàntics, amb notables conseqüències des de la perspectiva dels drets humans, com la confrontació entre la condició de refugiat i immigrant. Alguns governs, institucions supranacionals i mitjans de comunicació denunciaven recentment els intents de certs immigrants per aconseguir l’estatus de refugiat, per així facilitar, suposadament, la seva entrada a l’Europa de la prosperitat i els drets humans. El missatge implícit era clar: per una banda, el refugiat, a qui hipotèticament s’accepta i, per altra, els immigrants (econòmics, ambientals, etc.) que són privats del dret a accedir a Europa ja que la seva no és una situació límit; és a dir, les dificultats per treballar i viure dignament no mereixen la consideració de les potències occidentals i legitimen, d’aquesta manera, polítiques restrictives a la llibertat de moviments i circulació de les persones. Una actitud, per cert, ben allunyada dels seus postulats ultraliberals, que han facilitat la lliure circulació de qualsevol element, tret dels humans.

El caràcter forçat dels moviments migratoris, per tant, ens confronta davant la qüestió de la mobilitat internacional, un dret reconegut a la Declaració Universal dels Drets Humans, i del tractament que es dóna a les persones immigrades. En aquest sentit, l’escenari actual tampoc és massa encoratjador, amb la majoria de parlaments europeus (escandinaus, centreeuropeus, mediterranis) amb una presència notable de forces d’extrema dreta amb opcions per accedir al poder. I, el que és més greu, condicionant de manera substancial els discursos de les forces tradicionals, especialment de la socialdemocràcia, incapaces de construir relats convincents contra la demagògia xenòfoba que acusa els immigrants de tots els mals que ens afecten. Només cal fixar-se en els resultats de les darreres eleccions holandeses per veure la magnitud de la tragèdia, en què el creixement del PVV (Partir per la Llibertat, es diuen) de Wilders, convertint-se en segona força i augmentant en 5 diputats els resultats anteriors, fou presentat com un gran resultat. Recordem-ho, les propostes estrella del Partit per la llibertat, assumides sense massa escàndol, eren: prohibir l’Alcorà, tancar les mesquites, tancar fronteres i retirar permisos de residència temporals, entre altres.

A més, la majoria de les societats europees han viscut episodis greus de racisme i xenofòbia cap a minories ètniques. Al Regne Unit, després del Brexit, els casos de violència contra immigrants han crescut de manera notable. França, immersa en el pànic permanent després dels atemptats de París, ha viscut també casos de discriminació i persecució de certs col·lectius, especialment els musulmans. O a Alemanya, amb casos especialment greus, com els atacs acarnissats contra centres de refugiats, i amb crítiques cap a una de les poques dirigents europees que ha aplicat polítiques i discursos clars favorables a l’acollida de refugiats.

Però tenim formes més subtils de racisme, pròpies de l’anomenat nou racisme. Un racisme que no es justifica sobre bases culturalistes o biològiques, sinó que posa èmfasi en la suposada incompatibilitat de certes cultures per conviure en societats avançades com la nostra, que respecten els valors i els drets democràtics [sic]. Un racisme que es promou i es difon per múltiples vies, a vegades conscients, d’altres inconscients: llenguatge, prejudicis, estereotips, educació, mitjans de comunicació, pràctiques polítiques i jurídiques, que perpetuen un sistema de dominació d’una majoria contra les minories.

Un exemple ben recent el trobem en un vídeo de la BBC que es va convertir en viral. Un (home blanc) expert analista internacional, en directe, veu interrompuda la seva intervenció quan dos infants apareixen a escena. Immediatament, apareix una persona (dona amb trets asiàtics) que recull, amb dificultats, els infants i els treu de l’habitació. La reacció majoritària fou immediata: la dona (asiàtica) només podia ser la cuidadora.

bbc

[us deixem l’enllaç al vídeo viral, per si no l’heu vist]

O, per exemple, quan anomenen ”immigrants” a persones que ho han immigrat mai. Que són nascudes a casa nostra, que s’han socialitzat aquí, que part de la seva identitat s’ha constituït amb pràctiques i referents propis de la societat catalana, i que potser no han posat mai els peus al país al qual se’ls vincula. Com s’han de sentir els joves, a les escoles, els instituts, als carrers o als llocs de treball, quan ens adrecem a ells com a immigrants?

Tot plegat ens porta a pensar si, en el fons, el problema no són els refugiats ni els immigrants. El problema el tenim amb l’acceptació de la diversitat. O, per ser més precís, de les diversitats, ja que qüestionen relacions de poder i dominació històriques: de gènere, de classe social, cultural, religiosa, d’orientació sexual.  La diversitat incomoda. És més fàcil imaginar des de la homogeneïtat, i més quan hom s’identifica amb aquesta representació. Per això, cal persistir en la construcció d’una societat que incorpora la complexitat en el seu dia a dia, que defuig les explicacions simplistes, que vetlla perquè les diversitats convisquin en un pla d’igualtat, en un món que sembla a la deriva, però pel qual també podem fer alguna cosa perquè arribi a millor port.

Xavier Casademont. Politòleg i professor de la Universitat de Girona. Ha treballat molts anys en l’àmbit de les migracions.