Atenció: avui NO fem cassolada a Girona. Avui toca anar cap a Salt a donar suport a la convocatòria antiracista!

Com bé sabeu, la Plataforma GironaAcull, cada dilluns a 2/4 de 8 ens trobem a la Plaça Independència per fer la cassolada en suport de les persones refugiades.
Avui, dilluns 20 de març l’Espai Antiracista, fa a Salt una concentració que coincideix en horari. Tenint en compte la importància dels fets, s’ha decidit per primera vegada NO fer la cassolada a Girona, sinó anar tots i totes a Salt.IMG-20170318-WA0001.jpg

Articles per a l’anàlisi i la reflexió II: “El poble palestí, un poble de refugiats”

El poble palestí és un poble en cerca de refugi, i ho és des de fa dècades. Repassem la seva història d’una de les majors comunitats de persones refugiades del món.

El 15 de maig de 1948 es va fundar l’Estat d’Israel. Aquest mateix dia els palestins arreu del mon commemoren la Nakba, el Desastre. El que els sionistes israelians consideren un dia de victòria, per als palestins significa el dia que va començar la neteja ètnica que els va convertir en refugiats al seu propi país i a les nacions limítrofes.

foto palestina

La Nakba

Mesos abans, però, ja havien començat els atacs contra alguns pobles. Les milícies armades sionistes, Stern. Irgun, Palmach, buscaven, amb els atacs, aterroritzar la població palestina per debilitar la seva resistència.

 La matança de Deir Yassin va marcar el començament de la neteja ètnica de Palestina, una operació que buscava la fugida sistemàtica de la població de viles i ciutats, per tal d’aconseguir conquerir el màxim de terra palestina amb el mínim de palestins.

Deir Yassin era un poble de 600 habitants, situat en una cruïlla de camins molt a prop de Jerusalem. La seva posició estratègica el va convertir en objectiu militar i el 9 d’abril de 1948 les milícies sionistes varen envoltar el poble disposats a conquerir-lo. Al trobar una resistència que no esperaven per part dels camperols palestins, varen entrar al poble a sang i fetge. Varen detenir als resistents i a la plaça del poble van ser executades més de 150 persones, la majoria homes, però també dones i nens.

Degut als múltiples episodis violents, els palestins fugiren cap a la ciutat de Gaza, al sud, cap a Natzareth i Haifa, al nord, i alguns creuaren la frontera amb el Líban. D’altres es van dirigir a Jerusalem i Nablus. La línia d’armistici va quedar delimitada al finalitzar els combats en el que coneixem com “línia verda”, que marca l’anomenada Cisjordània i que, amb Gaza, conforma els denominats “Territoris ocupats”.

Els palestins varen tancar les cases abans de fugir, convençuts que tornarien al cap de poques setmanes. Avui, després de 69 anys, encara esperen. La ONU els va reconèixer el seu dret al retorn a la Resolució 242, de 22 de novembre de 1967, que és una de les múltiples resolucions dictades per la ONU en favor dels drets dels palestins que Israel ha incomplert, sense conseqüències tot i les violacions al Dret Internacional que suposen.

Així, uns 700.000 palestins es varen convertir en refugiats de la nit al dia.

Nacions Unides va crear una agència específica per a ells, la UNWRA, que va instal·lar els que buscaven refugi en camps.  Al principi en tendes de campanya de lona i més tard en barracons, que eren poc més que un sostre i quatre parets. Avui els refugiats palestins sumen 5.200.000 persones sota la protecció de la UNWRA a Líban, Jordània, Síria i també els territoris de Cisjordània i Gaza. D’aquests, 1.800.000 viuen als camps de refugiats i la resta als voltant d’aquests camps i a les grans ciutats de la regió. A  Gaza, on el bloqueig israelià és total, al voltant de 1.500.000 persones depenen de l’ajuda humanitària, com l’alimentària que dóna la UNWRA.

L’acollida

A Jordània els palestins gaudeixen de la majoria de drets nacionals, excepte el dret a vot, i moltes vegades obtenen passaports que els permeten viatjar als països àrabs i a d’altres d’arreu del món.

Al Líban se’ls nega el dret a treballar i a poder comprar terres. Pel que fa a la nacionalitat, se’ls nega el passaport libanès, i com a molt poden aconseguir un passaport d’apàtrida (la condició del que ha perdut la seva terra i no té ningú a darrera que el defensi) que els permet viatjar.,.

A Síria, abans de la revolució al 2011, gaudien de la gran majoria dels drets, menys el de la nacionalitat, que en comparació amb d’altres països era una més bona situació. A l’esclatar la guerra no els expedien, però, passaports sirians, amb la complicació que això suposa a l’hora de travessar fronteres a l’hora d’intentar fugir de la guerra.

yarmuk

Foto: barri de Yarmuk, el barri de Damasc on viu la comunitat palestina

Cal tenir en compte que als territoris palestins el govern palestí de l’ANP, Autoritat Nacional Palestina, els pot expedir passaports, però el control i el permís per traspassar les fronteres correspon a l’exèrcit israelià. Aquest pren les decisions d’accés i de control de manera totalment arbitrària, amb els greuges que això suposa per a la població palestina.

Cal remarcar, també, que hi ha refugiats palestins arreu del món, especialment al Regne Unit, als Estats Units, Canadà i als estat del Pròxim Orient i el Nord d’Àfrica. En molts d’aquests territoris d’acollida tenen accés a l’asil com a refugiats. És el cas de l’Estat Espanyol, on hi ha una nodrida comunitat de palestins que venien becats als anys 60, sota la dictadura franquista. A Catalunya tenim una bona representació d’aquests estudiants, majoritàriament de medicina, que ara ja són metges jubilats i han format les seves famílies aquí.

Les guerres

Els refugiats palestins en la seva fugida als països veïns, moltes vegades han sofert noves guerres, violència i repressió. A Jordània al 1970 el Rei Hussein amb l’ajuda de les tropes americanes va reprimir les milícies palestines armades. Els supervivents parlaven d’afusellaments massius i de tancs passant per sobre dels presoners estirats al carrer, aixafant-los amb les cadenes.

Al Líban la Guerra Civil que va començar el 1975, entre els falangistes cristians i les milícies xiïtes d’Amal, va obligar als palestins a defensar els seus camps. Quan Ariel Sharon va arribar amb les tropes israelianes a Beirut, els milicians palestins es varen veure obligats a retirar-se i embarcar cap a Tunísia. Després, sense ningú que defensés els camps, les milícies falangistes amb la cobertura de l’exercit israelià, van perpetrar les matances de Sabra i Xàtila. En elles més de 1800 persones, incloses dones i nens, varen ser assassinades a sang freda. Ningú en aquell territori ha oblidat l’horror de la massacre, ni a Ariel Sharon, el seu màxim responsable.

El 1991, amb la invasió d’Iraq, els palestins de Kuwait, que en un primer moment es posicionaren a favor de Sadam Hussein, varen servir de boc expiatori. Se’ls va detenir, alguns varen ser executats i d’altres, amb millor sort, varen ser expulsats del país. Els que restaren a Iraq varen patir, com tothom, els horrors de la guerra.

Refugiats en terra pròpia

Als territoris ocupats pateixen des de fa dècades l’ocupació israeliana i les seves expressions més cruents: els controls sistemàtics, la manca de treball, les detencions administratives, que és una fórmula que permet detenir a les persones sense formular cap acusació, per un període prorrogable de sis mesos, que es converteixen en anys d’empresonament, sense possibilitat de defensa al no existir càrrecs. També pateixen l’empresonament de menors de 16 anys com els casos de detenció de nens de fins a cinc anys, sota l’acusació de tirar pedres als soldats; el fustigament i la violència dels colons armats i protegits per l’exercit israelià, i la destrucció sistemàtica d’habitatges i d’altres edificis com hospitals, escoles, mesquites, comissaries…

A la franja de Gaza, aïllada des de 2006 per terra, mar i aire, pateixen periòdicament els bombardejos de l’aviació, que en els últims 10 anys ha deixat més de 3600 morts, entre ells molta mainada, i milers i milers de ferits. Com a conseqüència de les bombes, molts habitatges han sigut convertits en runes, sense possibilitat de reconstruir-les, ja que Israel no permet l’entrada de materials de construcció.

El bloqueig també provoca que la majoria de nens i nenes estiguin insuficientment nodrits i que més de la meitat de les dones pateixi de manca de ferro a la sang i la conseqüent anèmia. Moltes de les infraestructures hospitalàries, però també escolars, han estat destruïdes. I hi ha continuats talls en el subministrament elèctric i en la distribució d’aigua potable. Els col·lectors d’aigües brutes estan esbotzats, fet que comporta la dispersió d’aigües negres i provoca malalties associades: el tifus, la diarrea, el còlera… que afecten especialment la població més jove.

Cercant refugi altre cop

A Síria, on els refugiats palestins gaudien d’una situació una mica millor que a d’altres estats veïns, tot es va acabar amb la repressió de la revolta i l’estratègia de terra cremada del règim d’Al Assad. Els palestins, com la resta de sirians,  es van veure obligats a prendre partit, mentre la guerra avançava arreu del país i els bàndols en combat es multiplicaven. Els palestins han compartit la dissort amb la resta de sirians: han compartit la fugida a través de les fronteres i el mar, han patit les dures condicions imposades pels estats als camps de concentració (que no de refugi). Els palestins, però, ja tenien consciència del que és ser refugiat, ja sabien de les mancances i les penúries, i l’estigma que aquest condició comporta. Saber-ho, però, no els estalvia el patiment, ni les privacions, només els fa més forts per aguantar-les.

Ara els refugiats, palestins, sirians, afganesos i pakistanesos, saben què comporta aquesta “Europa Fortalesa”. Una Europa de 350 milions de persones, en la que els seus països són incapaços d’acollir menys de 2 milions de refugiats. Una Europa insolidària que vol ignorar que s’ha enriquit amb l’espoli i les guerres als països d’on ara provenen els refugiats. Una Europa que es tanca en el racisme per rebutjar el deure d’acolliment solidari.

El cinisme no té límits, a sobre de les runes de Deir Yassin s’hi va construir el museu de l’Holocaust.

Isidre Pallàs. Membre de la Campanya Internacional pel Boicot, les Desinversions i Sancions contra Israel, a Catalunya.

 

 

 

 

 

 

Articles per a l’anàlisi i la reflexió I: “La frontera sud”

Fa poques setmanes va fer tres anys dels fets de la platja del Tarajal, a Ceuta. Va ser el 6 de febrer del 2014, de matinada, quan un grup de persones, majoritàriament nois de països subsaharians, que intentaven arribar nedant a la costa de Ceuta per entrar a Europa, van ser rebutjats per la Guàrdia Civil amb bales de goma i pots de fum, la qual cosa va provocar la mort d’almenys 15 d’ells i la desaparició de molts altres.

I també va fer un any de la preestrena a Barcelona del documental “Tarajal: desmuntant la impunitat a la frontera sud”, on vaig assistir i vaig quedar impactada. Durant aquest any he estat dues vegades a Ceuta, coneixent i col·laborant amb l’Associació Elín, que dóna acollida i suport als residents del CETI (Centro de Estancia Temporal de Inmigrantes), i m’he mantingut vinculada amb alguns d’ells, per telèfon, visitant-los i rebent-los a casa un cop han arribat a la Península. Així de fort va ser l’impacte…

foto-tarajal

A la frontera sud fa anys que es produeixen irregularitats i vulneració de drets humans. Fa anys que es va posar una tanca, que es va anar fent més alta (3 metres, 6 metres…) i més perillosa (rematada amb concertinas a dalt de tot, filferros amb pues tallants que provoquen ferides i, segons com, la mort…). Fa anys que hi ha un acord amb el Marroc perquè faci la feina bruta, perquè no deixi passar els immigrants a territori espanyol, com sigui… Fa anys que es practiquen devolucions en calent, tot i ser il·legals… Fa anys que es posen obstacles per a fer la sol·licitud d’asil a què té dret tota persona, de manera que, com diu la responsable de l’ONU per als refugiats, resulta estrany que mentre el 65% dels refugiats del món són persones de països subsaharians, a Ceuta i a Melilla no hi hagi pràcticament cap sol·licitud d’asil…

Però sembla que fins ara, fins que l’any passat es va produir l’arribada massiva de persones fugint de la guerra de Síria, Afganistan,… a les costes gregues, a la frontera est d’Europa, no hem pres consciència del que feia temps que passava tan a prop de casa, a la nostra pròpia frontera, a la que és responsabilitat de l’Estat Espanyol. Perquè el que ha passat a l’est d’Europa, on s’han aixecat tanques, s’han posat concertinas (fabricades a Màlaga, on no donen l’abast d’encàrrecs…) i s’ha fet un Tractat vergonyós amb Turquia (l’altre país a qui s’ha encarregat la feina bruta) no ha estat més que copiar el model de control de fronteres aplicat al sud, el qual ha estat qualificat d’exitós… I és així que, mirant lluny, i adonant-nos de la barbàrie, hem descobert amb més claredat la nostra hipocresia en silenciar el que fa temps que tenim a tocar i no afrontem, i finalment potser ens hi hem posat mans a la feina, fent conèixer la realitat que es viu a Ceuta i Melilla, denunciant la política de fronteres de l’Estat Espanyol i exigint responsabilitats i justícia davant les morts injustificades de persones que tan sols volen buscar una oportunitat a la vida, volen viure amb llibertat i dignitat…

A Ceuta i Melilla, per ser llocs fronterers enclavats dins el territori marroquí, s’hi donen algunes situacions particulars, que necessiten ser afrontades i resoltes perquè aquestes ciutats autònomes deixin de ser llocs de no-dret, llocs on els drets humans es veuen conculcats cada dia, llocs on es justifica l’injustificable en nom de la seguretat i del control de fronteres.

El que més es coneix pels mitjans de comunicació són les entrades de persones provinents de països subsaharians en saltar la tanca o vorejar-la per mar en una embarcació precària. Sovint el focus es posa en la il·legalitat del fet: no es pot saltar una tanca ni passar una frontera sense la documentació adequada. Sovint també es dóna informació esbiaixada, parlant d’invasió i de violència per part de les persones immigrants. El que no s’explica és que les persones es veuen obligades a fer servir aquestes vies per manca de vies legals i segures per a poder arribar a Europa, per a poder exercir el seu dret a la lliure circulació i a anar a viure, estudiar, treballar, etc. en un país diferent del propi. El que no s’explica és que l’externalització de fronteres fa recular cada cop més la frontera sud de Europa, la qual, de fet, ja no se situa a l’Estret de Gibraltar, o a Ceuta i Melilla, és a dir a la frontera amb Marroc, ni tan sols més avall, a la frontera amb Algèria, sinó que hores d’ara ja està per sota dels països de l’Àfrica occidental, ja que amb molts d’ells l’Estat Espanyol ha signat acords bilaterals perquè no expedeixin visats als seus ciutadans per a venir a Europa, donant-los a canvi diners, la mala anomenada Ajuda al Desenvolupament, que sovint no arriba al poble ni acompleix la seva finalitat. I el que tampoc no s’explica és la violència que pateixen les persones que intenten, malgrat tot, aquest camí, tant per part de la policia dels diferents països que creuen -molt especialment la del Marroc- com per part de les màfies que els ajuden a passar a canvi d’enormes quantitats de diners mentre els ofereixen serveis sense garanties on el risc de la seva vida és evident.

Una altra situació greu és la que viuen els menors no acompanyats. Majoritàriament són menors adolescents marroquins, amb famílies en situació de risc d’exclusió, que han abandonat els estudis i busquen guanyar uns diners, a vegades per a sobreviure, d’altres per a ajudar econòmicament les seves famílies.  Als centres de menors no hi ha suficients places per a atendre’ls, i malviuen als carrers, en grup, rebent un tracte dur i agressiu tant per part de la policia com de la població, fins que poden infiltrar-se en un vaixell en direcció a la península, en un pas mes de la seva aventura vital, a provar sort…

valla-ceuta

Fotografia: José Palazón

I la tercera situació anòmala és la que protagonitzen les dones porteadoras, que treballen passant mercaderies a peu, pel pas fronterer del Tarajal, per a obtenir uns ingressos mínims que permetin cobrir necessitats bàsiques de la seva família. L’anomalia comença quan tenim en compte que estem parlant de pas de mercaderies per una frontera, sense cap control. Això succeeix perquè el Marroc manté que Ceuta i Melilla són ciutats del seu territori. Així, els productes comprats a Ceuta (provinents de l’Estat Espanyol) que una persona porta al damunt no tenen cap impost quan passen la frontera. Portat a l’extrem, significa que tot allò que una persona pugui carregar-se a l’esquena passarà sense tributar, i provoca que hi hagi persones que paguin aquest servei a les porteadoras per a fer el seu negoci particular. Cada matí, abans que surti el sol, una multitud, principalment dones, s’encamina als magatzems majoristes que hi ha al costat del pas fronterer, es carreguen fardells de fins a 80 Kg, ja preparats (en realitat ni saben què contenen), i fan llargues cues, aguantant fred, calor, empentes, discussions i tota mena d’abusos… per a passar-los a l’altre costat, al Marroc, on algú els recull i els dóna, a canvi, 3-4 euros. Després d’un dia de feina en condicions esgotadores poden haver guanyar uns 10-15 euros,  amb els quals subsistirà mínimament la seva família…

Des de Girona Acull fa temps que cridem “obrim fronteres”, “benvingudes refugiades”, “els drets humans no tenen fronteres”… perquè som conscients que les persones que marxen dels seus països empeses per circumstàncies com la guerra, la violència, la manca d’oportunitats, les injustícies, les discriminacions… ho fan de manera forçada, per a salvar la seva vida i la dels seus… i hi tenen tot el dret!! I com sempre que hi ha un dret implica que algú hi té un deure, diem també que som nosaltres, països rics, d’Europa, del nord, qui tenim el deure d’acollir aquestes persones, ja que és el sistema econòmic que hem muntat per al nostre benefici el que genera més i més desigualtat, que desequilibra el medi ambient, que expolia les riqueses i esgota els recursos naturals… causant les migracions.

Sí, volem acollir ara mateix, les persones que ja fa temps que són aquí i les que ja fa massa temps que són pel camí i no poden esperar més… Però alhora volem treballar per a canviar aquest sistema que mata, que empobreix i que esclavitza les grans majories, perquè només incidint en les causes resoldrem de manera definitiva un problema que no és natural sinó totalment evitable i tremendament urgent.

Escrit per Flora Ridaura Isern.  Educadora social, treballa a l’Àrea de Sensibilització i Drets de Càritas Girona. Forma part de la Plataforma Girona Acull.

Estrenem secció al blog: Articles per a l’anàlisi i la reflexió

Un racó per reflexionar i formar-nos

Des de Girona Acull creiem que és moment de d’aturar-nos a reflexionar. Ja fa gairebé un any que vam néixer com a Plataforma ciutadana, uns mesos d’intensa activitat en els que hem après moltíssim com a persones i com a col·lectiu. No abandonem els carrers, ans el contrari ens hi dediquem amb més força i energies cada dia, però estem convençuts que ara és un bon moment per donar un pas més i trobar un espai per reflexionar, debatre i seguir aprenent. I quina millor manera que publicar cada quinze dies articles fets per companys de lluita, experts i professionals amb molta experiència en l’àmbit dels Drets Humans.

En els últims anys (especialment en els últims mesos), la paraula “refugiats” ha inundat els mitjans de comunicació i les xarxes socials però, des del nostre punt de vista, moltes vegades, aquesta paraula s’ha usat erròniament, ha estat buida de sentit i no ens ha ajudat a entendre i respondre adequadament la situació en què es troba el nostre planeta.

imatge-familia-pedres

Per això, ens agradaria allunyar-nos de la rapidesa i la brevetat que obliguen les xarxes socials per intentar conèixer, de la mà d’aquelles persones que treballen dia a dia en aquest àmbit, els perquès de tot plegat.

Així doncs, des de Girona Acull hem impulsat un projecte que consistirà en la publicació cada quinze dies d’articles que tractaran sobre les migracions i el refugi. Experts externs a la plataforma i membres actius de la mateixa intentarem compartir informació i generar debat per, d’aquesta manera, poder respondre,  de la forma més humana i responsable possible, a la gran varietat de problemàtiques que ens enfrontem.

Us convidem a totes i tots a participar en aquest projecte llegint, compartint, criticant i debatent els articles que publicarem al nostre blog. Creiem que només l’educació, el coneixement i el debat ens permetran prendre les decisions correctes per construir una societat més justa socialment i més solidària humanament.

Us animem a fer el seguiment dels articles que anirem penjant a: Articles per a l’anàlisi i la reflexió i a proposar-nos temàtiques!

Avui ens estrenem amb un article sobre la sovint oblidada Frontera Sud, esperem que us sembli interessant.

Com comprar els bitllets per l’autocar de Girona a la Gran Manifestació Casa Nostra, Casa Vostra del 18 de febrer ???

Recordeu!!!

En el marc de la campanya ‘Casa nostra, casa vostra’, el dia 18 de febrer a les 16h, a Pl.Urquinaona (Barcelona), hi haurà una gran manifestació en favor de l’acollida de persones refugiades i migrants.

Hem de ser-hi totes i tots, i per això la Plataforma Girona Acull organitzem autocars per anar-hi des de Girona!

Aquí us deixem tota la informació per a poder comprar els bitllets:

COST DEL BITLLET 12€
DATA LÍMIT DE LA COMPRA: 17-02-2017
SORTIDA DE L’AUTOCAR: dissabte 18 de febrer, a les 12:00 h migdia. Pàrquing del Pavelló de Fontajau a Girona (cliqueu per anar a la direcció del lloc de sortida)

 

COM PUC COMPRAR EL BITLLET ?

 

Es pot comprar a través d’internet, fent el pagament directament pel web; o en mà

Per realitzar una reserva només cal que omplis el formulari d’aquesta pàgina. Una vegada l’hagis omplert prem sobre el botó EFECTUAR PAGAMENT que et direccionarà al sistema de pagament del Banc Sabadell on podràs realitzar el pagament amb qualsevol targeta bancària, no importa de quin banc sigui.

Després d’efectuar el pagament només cal que revisis el teu correu electrònic i imprimeixis la teva reserva. Cal que portis l’imprès en paper el dia 18.

Si necessites ajuda hem habilitat un correu electrònic especial on et respondrem el més aviat possible. Pots escriure’ns a reserves@lesvoltes.cat, o a  girona@casanostracasavostra.cat

  • En mà: cal anar a la Llibreria Les Voltes (pl. del Vi, nº2. Girona), on ens demanaran les nostres dades i pagarem al moment.

Dissabte 4 de febrer: LA GRAN RECOLLIDA DE SIGNATURES “CASA NOSTRA, CASA VOSTRA”

Recordeu: aquest cap de setmana la campanya “Casa Nostra, Casa Vostra” s’estén arreu de Catalunya, amb la GRAN RECOLLIDA DE SIGNATURES.

A GIRONA ens trobem demà, dissabte dia 4, d’11 a 16h al Pont de Pedra. Vine a signar-hi el manifest!
I a les 13h: acte en commemoració dels morts al Tarajal i signatura del manifest per part de personalitats del món de la cultura, l’esport, etc.

Us esperem a totes i tots!!!

girona-xxss_la-gran-recollidamapa-recollida-4f

Gran recollida de signatures Girona. Dissabte 4 de febrer d’11 a 14h al Pont de Pedra

Els dies 4 i 5 de febrer la campanya ‘Casa Nostra, Casa Vostra’ ha organitzat “LA GRAN RECOLLIDA DE SIGNATURES #VolemAcollir” arreu del territori de Catalunya.

GIRONA

A Girona també sortirem al carrer! Serà aquest dissabte, dia 4 de febrer.
Els actes començaran a les 11h a La Rambla-Pont de Pedra de Girona amb les recollida de signatures, que es realitzarà fins a les 14h. A les 12:30h es fara una performance per commemorar els fets del Tarajal, en els que van morir almenys 15 persones per culpa de la Guàrdia Civil quan intentaven arribar a Espanya.

Apunta’t a l’esdeveniment al Facebook!

La recollida de signatures també es realitzarà a:
-Salt, d’11h a 14h al C/Major, 30
-Lloret de Mar, de 17h a 20h al C/Sant Pere, 5.
-Banyoles, dies 4 i 5 de febrer de 10h a 20h al Pavelló de la Daga i a la Plaça Major.
-Sant Julià de Ramis, dies 4 (d’11 a 13h) i dia 5 (de 13h a 15h) a l’Aula de Lectura del Centre Cívic.

T’hi esperem i t’animem a signar el manifest #VolemAcollir: http://www.casanostracasavostra.cat/signaelmanifest

8_banner_medio-banner-cuadrado_200x200