Un Sant Jordi de #LecturesCompromeses

WhatsApp Image 2020-04-22 at 17.23.58

Quan s’acosta Sant Jordi, proliferen les llistes de recomanacions i les novetats s’amunteguen a les pantalles i a les prestatgeries. Tan si estem confinats per una pandèmia com si no, cal sempre aprofitar l’avinentesa de comprar llibres i fer-ho amb sentit. Des de Girona Acull us volem fer arribar algunes propostes per si voleu conèixer amb més profunditat la situació que viuen les persones que han abandonat el seu país per buscar una vida digna.

Us animem a compartir aquestes propostes i a tenir-les en compte alhora de fer la vostra tria. Tots els podreu trobar aquests dies al portal www.llibreriesobertes.cat o a les webs de les vostres llibreries de proximitat de referència.

ASSAIG I NO FICCIÓ

  • És hora d’actuar, de Carolina Rackete, Ed. Ara Llibres
  • No som refugiats, d’Agus Morales, Ed. Enciclopèdia Catalana
  • La radicalización del racismo, d’Ainhoa Nadia Douhaibi i Salma Amazian, Ed. Cambalache
  • Acá soy la que se fue, de Varies autores, Editorial Tic Tac
  • La invención del pasaporte. Estado, vigilància y ciudadania, de John Torpey, Ed. Cambalache
  • Viatge al país dels blancs, d’Ousman Umar, Ed. Rosa dels Vents
  • Les fronteres d’Ulisses. La crisi de refugiats a Europa, de Rafael Vilasanjuán
  • Inmigrantes y refugiados. Trauma, duelo permanente, prejuício y psicología de las fronteras., de Vamik D. Volkan, Ed. Herder
  • Disparen a los refugiados., de Miguel Urban y Gonzalo Donaire, Ed. Icária

 

NARRATIVA I FICCIÓ

  • Les formes del verb anar, de Jenny Erpenback, Ed. Angle
  • L’arxipèlag del gos, de Philippe Claudel, Ed.Angle
  • Daha, de Hakan Günday, Ed. Periscopi
  • La nedadora, de Francesc Puigpelat, Ed. Columna
  • Mujer al borde del tiempo, de Marge Piercy, Ed. Consonni

 

INFANTIL I JUVENIL

  • La maleta, de Núria Parera Ed. Babulinka
  • Migrants, d’Issa Watanabe, Ed. Zorro rojo
  • Obriu les portes, Txarango i Gemma Capdevila, Ed. Sembra llibres
  • El viatge, de Francesca Sanna, Ed. Petita Impedimenta
  • Alma y la isla, de Mónica Rodriguez, Ed. Anaya
  • El dia que la Saïda va arribar, de Susanna Redondo, Ed. Takatuka
  • Refugiada, de Tessa Julià i Anna Gordillo, Ed. La Galera
  • Totes som desplaçades, de Malala Yousafzay, Ed. Alianza

Manifest #Polítiquesdemort

Ens trobem en un moment de crisi del sistema de drets humans i de protecció internacional sense precedents.Grècia, un país de la Unió Europea, ha suspès l’aplicació de la Convenció de Ginebra en el seu territori, declarant que no acceptarà cap petició d’asil en el pròxim mes. Aquesta decisió es pren en un context d’intensificació de la violència policial a la frontera de Grècia amb Turquia, després que aquesta última, el divendres 28 de febrer, obrís fronteres i trenqués de facto amb el Pacte amb la Unió Europea segons el qual Turquia actuava com a mur de contenció dels fluxos migratoris cap a Europa a canvi de 6.000 milions d’euros.
La resposta de Grècia ha estat la fortificació i militarització de la frontera. Més de 10.000 persones esperen en campaments improvisats una oportunitat per travessar la frontera i accedir a protecció internacional. Mentre, dormen a la intempèrie amb el suport d’una limitada ajuda humanitària. Destaquem, en especial, la situació de vulnerabilitat en la que es troben les dones i els infants, així com les violències associades al gènere que es pateixen en crisis humanitàries i emergències com la que té lloc ara mateix a les fronteres europees.
També s’han incrementat els intents d’arribada a les illes gregues a través del mar. Arribades que s’impedeixen de manera il·legal segons el principi de non-refoulment del dret internacional, retornant les embarcacions a aigües turques. De manera preocupant, a aquests retorns es sumen iniciatives racistes i xenòfobes que barren el pas a les persones migrants amb el beneplàcit de les autoritats, que ja han provocat la mort d’un nen.
Aquesta situació és conseqüència de la política de la Unió Europea basada en el tancament i externalització de les fronteres, en l’obstaculització del dret a l’asil i en l’ús de les persones com a moneda de canvi amb països com Turquia, Líbia o Marroc, als quals se’ls paga per fer la feina bruta i il·legal en la qual es basa un sistema de polítiques migratòries que vulneren sistemàticament els drets humans.
Al mateix temps, l’òrgan que hauria de servir per defensar els drets humans davant la creixent securitització i militarització de les polítiques migratòries europees, el Tribunal Europeu dels Drets Humans, el passat 13 de febrer va declarar que les devolucions en calent no són il·legals. Al·lega que les persones que cometen la falta d’intentar accedir a un país de manera “fraudulenta” perden els seus drets inalienables com a éssers humans per “haver-se posat en una situació d’il·legalitat”.
Davant aquesta realitat, denunciem:
• Que no existeixen unes vies legals i segures d’accés al territori europeu i a la protecció internacional, tal com demostren els recents esdeveniments a la frontera greco-turca.
• Que els Estats europeus basen la seva política migratòria en l’externalització i securització de fronteres, vulnerant si cal els drets humans.
• Que el projecte europeu va néixer per defensar els drets humans en front de l’odi, la discriminació i el racisme. Però ara, i des de ja fa temps, aquests valors fonamentals s’estan posant en dubte al mateix cor de les institucions europees.
I reclamem:
• La cancel·lació de la suspensió de l’aplicació de la Convenció de Ginebra per part de Grècia de manera immediata.
• La fi de les devolucions en calent, a Grècia, però també a l’Estat espanyol on s’apliquen a la frontera de Ceuta i Melilla.
• L’obertura immediata de vies legals i segures d’accés a territori europeu, com l’aplicació del sistema de reubicació.
• L’aplicació de polítiques migratòries basades en els drets humans, la defensa del dret a la vida i la prevalença de la seguretat humana.
És per tot això i més, que des de Girona Acull engeguem la campanya #Politiquesdemort, per denunciar la greu situació de vulneració de drets humans a les fronteres europees i per exigir-ne la seva fi.

Manifest 8M, Girona Acull

La violència contra la dona és el virus més resistent de la nostra societat, que malgrat l’aplicació de mesures no disminueix la seva prevalença ni la seva incidència. Els camps de persones refugiades no són una excepció a aquest fenomen, veient-se augmentada aquesta violència donada la seva especial vulnerabilitat per estar exposades a una extrema situació de desemparament, pobresa i amuntegament. Les insalubres condicions, les llargues cues per a accedir al menjar, la falta d’espais d’intimitat i de seguretat a l’interior del camp, les exposen de forma continuada a agressions de diferent índole: violacions, infeccions de transmissió sexual, embarassos no desitjats, problemes durant la gestació, pobresa menstrual, etc.

Donada la situació d’estancament en la qual es veu l’illa, els serveis sociosanitaris públics no són capaços de cobrir les necessitats mínimes d’aquestes dones, incomplint així les recomanacions de l’OMS per a “zones de baixos recursos” (malgrat estar en sòl de la UE). A tots aquests factors s’hi sumen els riscos del propi procés migratori (violacions durant el viatge, prostitució, mutilacions, etc.) i factors culturals fortament arrelats.
Cinc anys de negligència política per part de la Unió Europea han provocat l’amuntegament i congestió de 42.000 sol·licitants d’asil en un espai amb capacitat per a poc més de 6000 persones, generant de manera progressiva crispacions entre la població local i les persones migrants. S’estima que entorn del 85% de les dones que es troben als camps ho fan amb les seves famílies i, segons les escasses recerques, el 70% no se sent mai fora de perill dins del camp i el 90% refereix haver tingut algun problema de salut, havent rebut tractament només el 30%.
Els recents esdeveniments després de l’obertura de la frontera turca han desencadenat a les illes gregues una situació crítica, inhumana i insostenible que estan patint les persones sol·licitants d’asil, així com també les associacions voluntàries i mitjans periodístics, davant la passivitat i col·laboració de les forces de seguretat gregues. Això una vegada més exposa perillosament a les dones, que continuen en la seva condició de col·lectiu vulnerable i a més es troben sense el suport legal i sanitari de les associacions i ONGs, a les quals actualment els resulta impossible fer la seva feina després de les accions violentes de grups feixistes organitzats.
Avui, 8 de Març és important fer una crida a la interseccionalitat i manifestar-nos també per totes aquestes supervivents a les quals la Unió Europea està donant l’esquena, tancant els ulls davant la violència, les violacions, la tracta i la misèria. Avui hem de cridar també per elles, que van ser expulsades per la guerra, repudiades per ser dones i agredides una i mil vegades. Que la nostra veu sigui també la seva. Reivindiquem els seus drets, exigim a la UE que prengui la responsabilitat que li correspon, que estableixi mesures de descongestió urgent de les illes i d’acolliment digne. Exigim a la UE que respecti i defensi els drets de les dones.

foto de GironaAcull.

L'(última) commemoració de les víctimes de Tarajal

Un any més i encara no s’ha fet justícia. Les problemàtiques generades entorn de les fronteres segueixen estant a l’ordre del dia, encara que sovint sembla que les solucions queden emmagatzemades en calaixos sense fons, molt lluny de ser posades en pràctica. Podríem parlar d’un cas relacionat amb les migracions cada dia i no se’ns acabarien les històries. 

El 6 de febrer, per exemple, tocaria recordar els esdeveniments ocorreguts a Tarajal l’any 2014, quan 15 persones van morir ofegades en intentar creuar des de Marroc a Ceuta per l’acció de la Guardia Civil. L’ús de bales de goma, gasos lacrimògens i cops de pal va ser el mètode utilitzat per la policia fronterera, que no només se l’acusa de ser la causant de les víctimes, sinó d’aprofitar la situació per realitzar retorns en calent cap a Marroc. 

Després de sis anys, els esdeveniments segueixen en mans de la justícia. L’any passat des de Girona Acull es va denunciar aquest fet mitjançant una performance a la llera del riu Onyar, al centre de Girona. Quinze cossos estesos al terra que reproduïen la massacre i amb un missatge que acusava directament l’estat Espanyol de ser-ne el responsable. Hores més tard, la instal·lació havia desaparegut: la realitat moltesta i incomoda quan la veiem amb els propis ulls. 

Performance Tarajal

Davant aquesta situació, aquest any no sortirem al carrer. No volem haver de commemorar un any més injustícies com la de Tarajal. Volem parlar d’aquests fets només si és per anunciar que hi ha avenços justos i reals en polítiques migratòries. No volem haver de parlar més de víctimes com a conseqüència de les fronteres, la falta de justícia o els interessos dels governs. Volem parlar de persones, de projectes de vida i d’acollides que siguin nous principis. Volem que aquesta commemoració sigui la última. 

Habitar el camí, travessar fronteres i defensar la vida.

Corren temps difícils, si és que mai han estat fàcils, en aquest món malalt i del revés que aixeca murs i ofega vides. Un món globalitzat que exprimeix i privatitza els recursos naturals al servei d’una minoria, que expropia i garanteix la lliure circulació de mercaderies des del Sud al Nord global, al mateix temps que imposa els límits d’on i per a qui la vida val la pena ser viscuda dignament.

Les amenaces i els atacs frontals a les llibertats fonamentals, sota conspiració política, no són noves ni desconegudes als països de Centreamèrica. L’assetjament constant que han suposat al llarg de la història les polítiques intervencionistes i les intromissions militars dels Estats Units, junt amb la neocolonització del continent a través d’empreses transnacionals i financeres europees, han tingut com a conseqüència directa les greus desigualtats socials i econòmiques que, a la llarga, i amb la política de deportacions massives dels anys 90, han deixat un paisatge de violència generalitzada als països del Triangle Nord. Estats incapaços de garantir una atenció social per cobrir les necessitats bàsiques de la seva ciutadania ni protegir la llibertat i la integritat física dels que veuen com a diari, de forma reiterada i sistemàtica, se’ls vulneren els seus drets.

Davant d’aquesta crisi humanitària contínua en el temps i massa sovint normalitzada, molts menors, joves i famílies senceres s’han vist forçades a fugir, a migrar a Mèxic i, si es pot, malgrat totes les dificultats, arribar als Estats Units. Uns escapen de la pobresa, altres de la impossibilitat de superar-se. Molts, de la mort. Forçats a emprendre una ruta migratòria que no és nova però que sí que ha adoptat noves formes i on s’hi han afegit nous perills que, diàriament, evidenciem a la frontera sud entre Mèxic i Guatemala.

Durant aquest darrer any, en la lluita frenètica per aconseguir la reelecció a la presidència, Donald Trump no ha pogut complir l’eterna promesa electoral de finalitzar el tram del mur físic que separa i divideix els Estats Units i Mèxic. Sí que ha pogut, però, a través del xantatge econòmic i dels acords bilaterals, incrementar els controls i la militarització de les fronteres mexicanes del nord amb els Estats Units i del sud amb Guatemala, crear nous cossos policials fronterers, aplicar tecnologia més sofisticada, dur a terme polítiques de deportacions massives i externalitzar les peticions d’asil i refugi a tercers països mal anomenats “segurs” com Hondures, El Salvador o Guatemala. Totes aquestes polítiques amb una finalitat exclusiva: reduir el nombre de persones en trànsit migratori. I, certament, ho ha aconseguit, però només de forma temporal, doncs els processos migratoris són canviants en la intensitat en funció del context. Avui és menor, demà, si no es canvien les condicions estructurals que forcen aquest èxode, per més murs, reixes i controls policials, tornarà a repuntar.

rs71228img2330-lpr.jpg

L’altre intencionalitat de les polítiques migratòries actuals és clara: enviar un missatge de por pels que arribin; “No us serà fàcil”. I és que en termes egoistament econòmics, als estats del Nord global els interessa que arribin persones migrades, però que ho facin desposseïdes, més vulnerables a l’explotació laboral i sense drets polítics ni socials, fent-los saber explícitament que la reconstrucció de la seva vida i la seva existència en aquell lloc serà difícil i ferotge fins a convertir-la en la més precària possible.

Els més beneficiats, com sempre, són aquells que trafiquen amb la vida i que veuen com, gràcies a les polítiques de tancament de frontereres, milers de persones són abocades a la clandestinitat i obligades a endinsar-se en rutes insegures, exposant-se a grups criminals que estratègicament les controlen i en fan negoci. “Coyotes”, que incrementen el preu dels viatges, cossos policials i polítics corruptes, “pandilles” que operen amb total impunitat, assalts de tren, segrestadors o perpetradors de violència física i sexual.

Com deuen ser els països del Triangle Nord, els que anomenen “segurs”, per què tanta gent decideixi fugir de la violència estant disposada a travessar, de forma conscient, aquest infern que és Mèxic?

Malgrat tot, continuem albergant esperances i amb tot el que hem après en tantes lluites quotidianes, de forma col·lectiva, som conscients que la política també ens la fem nosaltres. Per convicció i amb determinació, tota la ruta migratòria cap als Estats Units també és habitada per persones, col·lectius i organitzacions, coordinades entre elles, que posen la vida al centre de tota acció política. Moviments socials i col·lectius d’advocats que ofereixen assessorament legal per aconseguir justícia a través de processos de reparació i reconeixement a les víctimes, defensors de drets humans que pugen al tren La Bestia per dissuadir les amenaces dels grups criminals o societat civil organitzada, com Las Patronas, que brinden ajuda humanitària, entre molts d’altres. A la frontera Sud de Mèxic amb Guatemala, sovint oblidada i silenciada pel focus mediàtic, també s’hi lliura aquesta batalla.

La 72 Casa del Migrante de Tenosique, que amb el seu nom recorda les 72 persones massacrades pel grup criminal els Zetas a Tamaulipas, des de fa 10 anys treballa des de primera línia de trinxera en la defensa dels drets de les persones migrants, acompanyant-les en el seu camí i denunciant la situació de vulneració de drets, violència i impunitat que es viu en aquesta regió del sud-est mexicà. Des del 2011, s’han atès a més de cent mil persones entre les quals es troben els grups més vulnerables de la ruta; menors que viatgen sols, la comunitat LGTBIQ+ i dones. La 72 és refugi i és vida, literalment, doncs al llarg dels anys desenes d’infants hi han nascut. Alhora, juntament amb les comunitats rurals de les diferents rutes i com a resultat d’una feina insistent i constant, s’ha creat una xarxa d’acollida solidària que desborda els límits imposats i que esdevé un altaveu de denuncia per posar llum entre tanta foscor. Comunitats organitzades i formades a través de la Escuelita de Defensores Populares de Derechos Humanos, posen el cos per defensar i reivindicar drets.

En temps on moviments identitaris i d’extrema dreta avancen, condicionant l’agenda i les polítiques de les denominades esquerres cap a posicions més conservadores i de retallada de drets, tant a Europa com a l’Amèrica Llatina, des de Girona a Tenosique, amb la 72 Casa del Migrante o amb Girona Acull, cal més que mai continuar organitzant la ràbia i la indignació, articulant una resposta des de la base i des de tots els fronts, també el de les persones migrades, per combatre el racisme, la xenofòbia i el feixisme. Treballar en projectes transformadors nítidament antiracistes que posin la vida al centre de totes les polítiques, que ataquin d’arrel les causes estructurals que generen les desigualtats socials i econòmiques i que garanteixin els drets humans, entre ells, el dret a migrar i el dret a no fer-ho.

65090586_2279984048760214_7119445000823242752_o.jpg

 

Ramon Puig, membre de la Plataforma Girona Acull. Treballant a la 72, Casa del Migrant. Tenosique, Mèxic. Continua llegint

S’aprova la moció de suport a les persones refugiades a l’Ajuntament de Girona

En el darrer municipal de Girona, del passat 9 de setembre, Girona Acull vam presentar una moció en favor dels equips de rescat de persones a la Mediterrània, que exigeix, a més, als governs europeus que compleixin amb les quotes d’acollida a les quals es van comprometre. La moció es va aprovar amb els vots a favor de Guanyem Girona, ERC i JuntsxCat, l’abstenció del PSC i el vot en contra de C’s.

foto ga ple

La Coordinadora d’Obrim Fronteres, Oxfam Intermón Girona, l’Associació Xangara, Dagua ONG d’Ajuda a Colòmbia, el GERD -Grup Editor de la Revista del Discapacitat-, Càritas Interparroquial Girona, Justícia i Pau Girona, la Fundació Ser.GiACAPS Girona, la Comissió de l’Agenda Llatinoamericana i l’Associació Valentes i Acompanyades són les entitats que també es van adherir a la moció contra la política d’acollida de persones refugiades de la Unió Europea, l’Estat espanyol i de condemna al govern italià per la seva política contra les ONG de salvament.

MOCIÓ

El passat 8 de gener del 2019, el govern socialista espanyol retenia el vaixell de salvament de la ONG Open Arms al port de Barcelona, amb l’absurda excusa que el vaixell no reunia les condicions de seguretat per portar nàufrags, evitant així que salvés vides a la Mediterrània durant més de 100 dies. Actualment Open Arms té llibertat de navegació però no de rescat, amb penes de 900.000€ (no sobra cap zero) i 10 anys de presó (van ser advertits abans de tornar a navegar direcció a Lesbos i Tessalònica amb ajut humanitari).

El 29 de juny el govern italià, encapçalat pel xenòfob Matteo Salvini, va detenir la capitana del vaixell de salvament Sea-Watch 3 Carola Rackete, per suposadament envestir un vaixell de la marina italiana que els barrava el pas al port de Lampedusa. El Sea-Watch 3 portava més de 40 persones rescatades del mar i feia més de 17 dies que els tenia a bord sense poder-los garantir unes condicions mínimes, per la manca d’aigua i menjar. Afortunadament, la jutgessa de Sicília, el dia 2 de juliol, la va deixar en llibertat, al·legant que “desobeir ordres de les autoritats italianes està justificat per un deure de salvar vides humanes al mar”.

Aquests són dos dels molts exemples, que tristament ens assabentem tot sovint, i que no haurien de succeir en una Europa on la defensa dels Drets Humans, la protecció del Dret Internacional i el Dret d’acollida i Asil, entre d’altres, haurien de ser la prioritat.

Les mesures adoptades, pel Govern espanyol, l’italià i la Unió Europea són un despropòsit, una mostra més del paper vergonyós que tenen els estats i les institucions europees des de l’inici d’aquesta crisi que xoca frontalment amb l’obligat compliment de la Convenció de Ginebra i amb l’article 19.1 de la Carta de Drets Fonamentals de la UE, segons el qual es prohibeixen explícitament les expulsions col·lectives.

Davant d’una Europa incapaç de donar una resposta adequada garantint condicions dignes a totes les persones dins del territori propi comunitari, avui ens torna a tocar dir PROU a nosaltres, al món local, a la societat civil organitzada, i a les ciutadanes i ciutadans d’aquesta Europa que ens fa vergonya i:

Per tot això des de l’Ajuntament de Girona, es proposa l’adopció dels acords següents:

  • Demanem al Consell Europeu que faci respectar els Drets Humans i el Dret Internacional als quals estan subjectes. Requerint als governs que en formen part a acollir i garantir la seguretat de les persones refugiades i immigrades i reclamar que es garanteixin vies d’accés a la protecció internacional legals i segures en països d’origen i trànsit.
  • Demanem, que el Govern Espanyol no obstrueixi les tasques de salvament de vides humanes de les ONG’s i que gestioni de forma eficaç i urgent l’acollida dels 18.000 refugiats que es va comprometre davant de la Unió Europea.
  • Que l’actual Govern de la Generalitat de Catalunya faci tot el possible per acollir el 4.500 refugiats que el Molt Honorable president Sr. Carles Puigdemont, es va comprometre en la seva carta al comissari de Migracions de la UE del passat 15 de març 2017. A més a més, assegurar el desplegament del Pla de Protecció Internacional a Catalunya, aprovat pel Consell de Govern de la Generalitat de Catalunya el passat 28 de gener de 2014, dotant-lo del pressupost adequat i suficient per a poder implementar les mesures concretes que en recull, que garanteixin una acollida estable i de qualitat.
  • Que es rebutgi de forma clara i contundent i així es comuniqui a l’ambaixada d’Itàlia, el malestar per la detenció de la capitana Sra. Carola Rackete, que considerem un clar atemptat contra els Drets Humans i dels refugiats.
  • Manifestem el nostre Compromís d’oferir el nostre municipi com a territori d’acollida i protecció.
  • Donarem suport i colAlaborarem amb les entitats catalanes i xarxes d‘entitats que treballin en l’acollida i el servei a les persones  sol·licitants d’asil.
  • Treballarem en la sensibilització i el Compromís de la població del municipi per garantir la integració de les persones refugiades, creant els vincles i la interacció necessària per prevenir el racisme i/o la discriminació, i promoure la cohesió social.
  • Endegarem i garantirem polítiques municipals de cooperació al desenvolupament amb vocació transformadora.
  • Finalment, farem arribar aquest acord al Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, a la Federació de Municipis de Catalunya, a l’Associació Catalana de Municipis, a la Generalitat de Catalunya, a l’Ambaixada d’Itàlia, al Govern de l’Estat espanyol i a la Unió Europea.