Habitar el camí, travessar fronteres i defensar la vida.

Corren temps difícils, si és que mai han estat fàcils, en aquest món malalt i del revés que aixeca murs i ofega vides. Un món globalitzat que exprimeix i privatitza els recursos naturals al servei d’una minoria, que expropia i garanteix la lliure circulació de mercaderies des del Sud al Nord global, al mateix temps que imposa els límits d’on i per a qui la vida val la pena ser viscuda dignament.

Les amenaces i els atacs frontals a les llibertats fonamentals, sota conspiració política, no són noves ni desconegudes als països de Centreamèrica. L’assetjament constant que han suposat al llarg de la història les polítiques intervencionistes i les intromissions militars dels Estats Units, junt amb la neocolonització del continent a través d’empreses transnacionals i financeres europees, han tingut com a conseqüència directa les greus desigualtats socials i econòmiques que, a la llarga, i amb la política de deportacions massives dels anys 90, han deixat un paisatge de violència generalitzada als països del Triangle Nord. Estats incapaços de garantir una atenció social per cobrir les necessitats bàsiques de la seva ciutadania ni protegir la llibertat i la integritat física dels que veuen com a diari, de forma reiterada i sistemàtica, se’ls vulneren els seus drets.

Davant d’aquesta crisi humanitària contínua en el temps i massa sovint normalitzada, molts menors, joves i famílies senceres s’han vist forçades a fugir, a migrar a Mèxic i, si es pot, malgrat totes les dificultats, arribar als Estats Units. Uns escapen de la pobresa, altres de la impossibilitat de superar-se. Molts, de la mort. Forçats a emprendre una ruta migratòria que no és nova però que sí que ha adoptat noves formes i on s’hi han afegit nous perills que, diàriament, evidenciem a la frontera sud entre Mèxic i Guatemala.

Durant aquest darrer any, en la lluita frenètica per aconseguir la reelecció a la presidència, Donald Trump no ha pogut complir l’eterna promesa electoral de finalitzar el tram del mur físic que separa i divideix els Estats Units i Mèxic. Sí que ha pogut, però, a través del xantatge econòmic i dels acords bilaterals, incrementar els controls i la militarització de les fronteres mexicanes del nord amb els Estats Units i del sud amb Guatemala, crear nous cossos policials fronterers, aplicar tecnologia més sofisticada, dur a terme polítiques de deportacions massives i externalitzar les peticions d’asil i refugi a tercers països mal anomenats “segurs” com Hondures, El Salvador o Guatemala. Totes aquestes polítiques amb una finalitat exclusiva: reduir el nombre de persones en trànsit migratori. I, certament, ho ha aconseguit, però només de forma temporal, doncs els processos migratoris són canviants en la intensitat en funció del context. Avui és menor, demà, si no es canvien les condicions estructurals que forcen aquest èxode, per més murs, reixes i controls policials, tornarà a repuntar.

rs71228img2330-lpr.jpg

L’altre intencionalitat de les polítiques migratòries actuals és clara: enviar un missatge de por pels que arribin; “No us serà fàcil”. I és que en termes egoistament econòmics, als estats del Nord global els interessa que arribin persones migrades, però que ho facin desposseïdes, més vulnerables a l’explotació laboral i sense drets polítics ni socials, fent-los saber explícitament que la reconstrucció de la seva vida i la seva existència en aquell lloc serà difícil i ferotge fins a convertir-la en la més precària possible.

Els més beneficiats, com sempre, són aquells que trafiquen amb la vida i que veuen com, gràcies a les polítiques de tancament de frontereres, milers de persones són abocades a la clandestinitat i obligades a endinsar-se en rutes insegures, exposant-se a grups criminals que estratègicament les controlen i en fan negoci. “Coyotes”, que incrementen el preu dels viatges, cossos policials i polítics corruptes, “pandilles” que operen amb total impunitat, assalts de tren, segrestadors o perpetradors de violència física i sexual.

Com deuen ser els països del Triangle Nord, els que anomenen “segurs”, per què tanta gent decideixi fugir de la violència estant disposada a travessar, de forma conscient, aquest infern que és Mèxic?

Malgrat tot, continuem albergant esperances i amb tot el que hem après en tantes lluites quotidianes, de forma col·lectiva, som conscients que la política també ens la fem nosaltres. Per convicció i amb determinació, tota la ruta migratòria cap als Estats Units també és habitada per persones, col·lectius i organitzacions, coordinades entre elles, que posen la vida al centre de tota acció política. Moviments socials i col·lectius d’advocats que ofereixen assessorament legal per aconseguir justícia a través de processos de reparació i reconeixement a les víctimes, defensors de drets humans que pugen al tren La Bestia per dissuadir les amenaces dels grups criminals o societat civil organitzada, com Las Patronas, que brinden ajuda humanitària, entre molts d’altres. A la frontera Sud de Mèxic amb Guatemala, sovint oblidada i silenciada pel focus mediàtic, també s’hi lliura aquesta batalla.

La 72 Casa del Migrante de Tenosique, que amb el seu nom recorda les 72 persones massacrades pel grup criminal els Zetas a Tamaulipas, des de fa 10 anys treballa des de primera línia de trinxera en la defensa dels drets de les persones migrants, acompanyant-les en el seu camí i denunciant la situació de vulneració de drets, violència i impunitat que es viu en aquesta regió del sud-est mexicà. Des del 2011, s’han atès a més de cent mil persones entre les quals es troben els grups més vulnerables de la ruta; menors que viatgen sols, la comunitat LGTBIQ+ i dones. La 72 és refugi i és vida, literalment, doncs al llarg dels anys desenes d’infants hi han nascut. Alhora, juntament amb les comunitats rurals de les diferents rutes i com a resultat d’una feina insistent i constant, s’ha creat una xarxa d’acollida solidària que desborda els límits imposats i que esdevé un altaveu de denuncia per posar llum entre tanta foscor. Comunitats organitzades i formades a través de la Escuelita de Defensores Populares de Derechos Humanos, posen el cos per defensar i reivindicar drets.

En temps on moviments identitaris i d’extrema dreta avancen, condicionant l’agenda i les polítiques de les denominades esquerres cap a posicions més conservadores i de retallada de drets, tant a Europa com a l’Amèrica Llatina, des de Girona a Tenosique, amb la 72 Casa del Migrante o amb Girona Acull, cal més que mai continuar organitzant la ràbia i la indignació, articulant una resposta des de la base i des de tots els fronts, també el de les persones migrades, per combatre el racisme, la xenofòbia i el feixisme. Treballar en projectes transformadors nítidament antiracistes que posin la vida al centre de totes les polítiques, que ataquin d’arrel les causes estructurals que generen les desigualtats socials i econòmiques i que garanteixin els drets humans, entre ells, el dret a migrar i el dret a no fer-ho.

65090586_2279984048760214_7119445000823242752_o.jpg

 

Ramon Puig, membre de la Plataforma Girona Acull. Treballant a la 72, Casa del Migrant. Tenosique, Mèxic. Continua llegint

S’aprova la moció de suport a les persones refugiades a l’Ajuntament de Girona

En el darrer municipal de Girona, del passat 9 de setembre, Girona Acull vam presentar una moció en favor dels equips de rescat de persones a la Mediterrània, que exigeix, a més, als governs europeus que compleixin amb les quotes d’acollida a les quals es van comprometre. La moció es va aprovar amb els vots a favor de Guanyem Girona, ERC i JuntsxCat, l’abstenció del PSC i el vot en contra de C’s.

foto ga ple

La Coordinadora d’Obrim Fronteres, Oxfam Intermón Girona, l’Associació Xangara, Dagua ONG d’Ajuda a Colòmbia, el GERD -Grup Editor de la Revista del Discapacitat-, Càritas Interparroquial Girona, Justícia i Pau Girona, la Fundació Ser.GiACAPS Girona, la Comissió de l’Agenda Llatinoamericana i l’Associació Valentes i Acompanyades són les entitats que també es van adherir a la moció contra la política d’acollida de persones refugiades de la Unió Europea, l’Estat espanyol i de condemna al govern italià per la seva política contra les ONG de salvament.

MOCIÓ

El passat 8 de gener del 2019, el govern socialista espanyol retenia el vaixell de salvament de la ONG Open Arms al port de Barcelona, amb l’absurda excusa que el vaixell no reunia les condicions de seguretat per portar nàufrags, evitant així que salvés vides a la Mediterrània durant més de 100 dies. Actualment Open Arms té llibertat de navegació però no de rescat, amb penes de 900.000€ (no sobra cap zero) i 10 anys de presó (van ser advertits abans de tornar a navegar direcció a Lesbos i Tessalònica amb ajut humanitari).

El 29 de juny el govern italià, encapçalat pel xenòfob Matteo Salvini, va detenir la capitana del vaixell de salvament Sea-Watch 3 Carola Rackete, per suposadament envestir un vaixell de la marina italiana que els barrava el pas al port de Lampedusa. El Sea-Watch 3 portava més de 40 persones rescatades del mar i feia més de 17 dies que els tenia a bord sense poder-los garantir unes condicions mínimes, per la manca d’aigua i menjar. Afortunadament, la jutgessa de Sicília, el dia 2 de juliol, la va deixar en llibertat, al·legant que “desobeir ordres de les autoritats italianes està justificat per un deure de salvar vides humanes al mar”.

Aquests són dos dels molts exemples, que tristament ens assabentem tot sovint, i que no haurien de succeir en una Europa on la defensa dels Drets Humans, la protecció del Dret Internacional i el Dret d’acollida i Asil, entre d’altres, haurien de ser la prioritat.

Les mesures adoptades, pel Govern espanyol, l’italià i la Unió Europea són un despropòsit, una mostra més del paper vergonyós que tenen els estats i les institucions europees des de l’inici d’aquesta crisi que xoca frontalment amb l’obligat compliment de la Convenció de Ginebra i amb l’article 19.1 de la Carta de Drets Fonamentals de la UE, segons el qual es prohibeixen explícitament les expulsions col·lectives.

Davant d’una Europa incapaç de donar una resposta adequada garantint condicions dignes a totes les persones dins del territori propi comunitari, avui ens torna a tocar dir PROU a nosaltres, al món local, a la societat civil organitzada, i a les ciutadanes i ciutadans d’aquesta Europa que ens fa vergonya i:

Per tot això des de l’Ajuntament de Girona, es proposa l’adopció dels acords següents:

  • Demanem al Consell Europeu que faci respectar els Drets Humans i el Dret Internacional als quals estan subjectes. Requerint als governs que en formen part a acollir i garantir la seguretat de les persones refugiades i immigrades i reclamar que es garanteixin vies d’accés a la protecció internacional legals i segures en països d’origen i trànsit.
  • Demanem, que el Govern Espanyol no obstrueixi les tasques de salvament de vides humanes de les ONG’s i que gestioni de forma eficaç i urgent l’acollida dels 18.000 refugiats que es va comprometre davant de la Unió Europea.
  • Que l’actual Govern de la Generalitat de Catalunya faci tot el possible per acollir el 4.500 refugiats que el Molt Honorable president Sr. Carles Puigdemont, es va comprometre en la seva carta al comissari de Migracions de la UE del passat 15 de març 2017. A més a més, assegurar el desplegament del Pla de Protecció Internacional a Catalunya, aprovat pel Consell de Govern de la Generalitat de Catalunya el passat 28 de gener de 2014, dotant-lo del pressupost adequat i suficient per a poder implementar les mesures concretes que en recull, que garanteixin una acollida estable i de qualitat.
  • Que es rebutgi de forma clara i contundent i així es comuniqui a l’ambaixada d’Itàlia, el malestar per la detenció de la capitana Sra. Carola Rackete, que considerem un clar atemptat contra els Drets Humans i dels refugiats.
  • Manifestem el nostre Compromís d’oferir el nostre municipi com a territori d’acollida i protecció.
  • Donarem suport i colAlaborarem amb les entitats catalanes i xarxes d‘entitats que treballin en l’acollida i el servei a les persones  sol·licitants d’asil.
  • Treballarem en la sensibilització i el Compromís de la població del municipi per garantir la integració de les persones refugiades, creant els vincles i la interacció necessària per prevenir el racisme i/o la discriminació, i promoure la cohesió social.
  • Endegarem i garantirem polítiques municipals de cooperació al desenvolupament amb vocació transformadora.
  • Finalment, farem arribar aquest acord al Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, a la Federació de Municipis de Catalunya, a l’Associació Catalana de Municipis, a la Generalitat de Catalunya, a l’Ambaixada d’Itàlia, al Govern de l’Estat espanyol i a la Unió Europea.

Avui fa dos anys de la gran manifestació #VolemAcollir.

Hem avançat prou?

mani 3.jpg

Avui, 18 de febrer de 2019, fa just dos anys de la gran manifestació #VolemAcollir, que va aplegar mig milió de persones. La Plataforma Girona Acull vam participar activament en la campanya prèvia i no podíem faltar aquell dia.

Dos anys després toca revisar en què hem avançat com a societat acollidora, però també què falta per assolir. Seguim treballant!

 

Comemmorem el 5è aniversari dels assassinats al Tarajal, recordant les víctimes i exigint justíca

El dia 6 de febrer de l’any 2014, unes 200 persones originàries de l’Àfrica subsahariana i del Marroc intentaven arribar nedant a territori espanyol. La Guàrdia Civil va disparar bales de goma, va tirar pots de fum i va donar cops de pal a les persones que eren al mar, per impedir que arribessin a terra. El resultat: 15 persones ofegades a la platja de Tarajal, a Ceuta, i 23, que van ser retornades en calent al Marroc.

Cinc anys després no s’ha reparat a les víctimes i familiars i no existeixen garanties perquè aquests fets no es tornin a repetir. A dia d’avui, ningú ha respost per aquests crims i la Jutgessa de Primera Instància i Instrucció número 6 de Ceuta ha decretat el sobreseïment. L’anterior Ministro d’Interior, Jorge Fernández Díaz, va reconèixer al Congrés dels Diputats, que sí s’havien produït aquests llançaments. El 6 de febrer de 2015, el Jutge de la Audiència Nacional Fernando Andreu, va rebutjar la competència d’aquest tribunal per investigar la tragèdia a la platja del Tarajal i va retornar la causa a un jutjat de Ceuta. Des de la Audiència Provincial de Cadiz s’ha exigit, per segona vegada, l’obertura de la causa, ja que el Tribunal va concloure que la magistrada ceutí no havia fet totes les gestions necessàries abans de donar per tancat el cas.

1

Avui, 6 de febrer, quan fa 5 d’aquells esdeveniments continuem en la mateixa situació: sense justícia. No volem oblidar aquestes persones. El seu únic delicte va ser arriscar les seves vides per aconseguir un futur digne, un futur amb els mateixos drets i oportunitats que tots nosaltres. No podem tancar els ulls davant d’aquesta barbàrie i com a Girona Acull fem un crit unànime per demanar que s’investiguin els fets i es condemnin els autors de tant terrible tragèdia.

Per recordar les víctimes, demanar justícia i exigir una política de fronteres basada en els Drets Humans, aquest matí hem realitzat una performance a la riba del riu Onyar.

VI Marcha por la Dignidad. No oblidem les morts al Tarajal!

Des de la Plataforma Girona Acull ens adherim a la VI Marcha por la Dignidad, en commemoració dels tràgics (i no excepcionals) fets ocorreguts fa 5 anys a la platja del Tarajal. 

Us fem arribar, també, un breu escrit dels organitzadors de la Marcha que es fa anualment, en que s’explica els objectius d’aquesta i què s’hi commemora.

CARTEL TARAJAL.jpg

Los graves sucesos ocurridos en la playa de “El Tarajal” el 6 de febrero de 2014, cuando quince personas se ahogaron al intentar llegar a Ceuta; las “devoluciones en caliente” y las “devoluciones express” vividas en Ceuta y Melilla, sitúan a las dos ciudades autónomas en el punto de mira de las autoridades españolas y europeas, de las organizaciones españolas e internacionales de defensa de los derechos humanos y de los medios de comunicación.
Ante escenarios similares, el escritor Eduardo Galeano invitaba a la esperanza: “Mucha gente pequeña, en lugares pequeños, haciendo cosas pequeñas, puede cambiar el mundo”. Esta es la pretensión de las MARCHAS POR LA DIGNIDAD (que se realizan cada año, desde el 2014) aportar nuestro granito de arena haciendo visibles las vulneraciones de Derechos Humanos que acontecen en nuestra Frontera Sur, apelando a las conciencias y haciendo necesario que repensemos las políticas migratorias españolas y europeas.

¿Qué pasó el 6 de febrero de 2014?
La muerte de 15 subsaharianos en Ceuta al tratar de entrar a España marcó un antes y un después en la política migratoria.

A las 7.40 horas se esfumaron los sueños de 15 personas. Un amanecer frío, oscuro, triste, tras horas caminando a la intemperie, decenas de inmigrantes se lanzaron al mar para alcanzar el mundo que anhelaban. Se entregaron al Mediterráneo aunque algunos ni siquiera supieran nadar. La tragedia se incrustó el pasado 6 de febrero de 2014 en la pedregosa arena de la playa ceutí de Tarajal, donde 15 subsaharianos perdieron la vista ante la mirada de la Guardia Civil. En el episodio que marcó un punto de inflexión en la historia migratoria del país y que definió la política del Gobierno en la materia.
Porque hubo un antes. Un Tarajal… y un después. Porque los perímetros fronterizos de España se convirtieron de nuevo en una tumba fruto de las políticas migratorias actuales.

En estos últimos años, hemos vivido el intento de la “legalización de devoluciones en caliente” y recientemente, de las “devoluciones Exprés”, para las singularidades de Ceuta y Melilla; el mantenimiento de concertinas, la violación de los Derechos Humanos en los asentamientos en los montes colindantes a ambas ciudades por las autoridades marroquíes… consecuencia de la externalización de las fronteras que nos muestran a diario las vergüenzas de la frontera sur de Europa.

Denunciem la reiterada vulneració dels drets dels infants no acompanyats per part dels Mossos d’Esquadra a Girona

Ahir al vespre, dia 3 de gener, se’ns feia arribar proves d’una situació que es donava un cop més a una comissaria de Girona. Uns fets que suposen una greu vulneració de drets fonamentals i de la Convenció dels drets dels infants que és inadmissible i que ens veiem obligats a denunciar un cop més.

 

Els Mossos d’Esquadra tenien sota custòdia a quatre menors d’edat no acompanyats, dos dels quals noies i dos nois, en una situació que vulnera totalment els seus drets fonamentals i la Convenció dels drets dels Infants de les Nacions Unides. Aquests infants es trobaven retinguts a l’espera de reubicar-los en centres gestionats per la Direcció General de la Infància i l’Adolescència de la Generalitat de Catalunya (DGAIA), i se’ls va fer dormir a la sala d’espera de la comissaria de Vistalegre, exposats a totes les persones que hi passaven per davant, sense cap mena d’intimitat i en una situació denigrant fent-los dormir a més en matalassos tirats al terra. Aquesta situació, a més, no és la primera vegada que es produeix a les comissaries gironines, ja sent denunciats públicament el passat mes de setembre.

whatsapp image 2019-01-03 at 22.06.05
Foto presa el dia 3/01/19 a la comissaria de Vistalegre dels Mossos d’Esquadra

Aquesta és una situació indigne per a qualsevol ciutadà, però encara més si es té en compte que són infants, als que els cossos policials i l’administració tenen l’obligació legal i el deure moral de protegir especialment.

Aquest fets es sumen als ja denunciats anteriorment com el fet d’haver d’estar retinguts a comissaries de Girona durant hores a l’espera que es personi un responsable dels centres d’acollida, o els fets ocorreguts a l’àrea de custòdia dels Mossos d’Esquadra a la Ciutat de la Justícia a Barcelona, en la que infants han hagut de dormir durant dies als passadissos amb matalassos al terra.

Per tot això, exigim una solució immediata i que es dugui a terme una coordinació efectiva entre la policia, la Direcció General d’Infància i Adolescència de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Girona per establir mesures amb celeritat per tal d’assegurar que no es reprodueixi aquesta dinàmica de mala atenció i vulneració de drets.